Borgnine

Agost se’ns ha dut una de les presències més significatives i populars de la història del cinema, l’actor americà Ernest Borgnine, que ens deixà a l’edat de 95 anys. Condemnat pel seu físic a papers secundaris, Borgnine sempre va saber robar la càmera als actors principals des d’un bon començament quan els seus personatges només semblaven tenir la funció de ser esbatussats pels Gary Cooper o el Sterling Hayden de turn. Borgnine intervé a dos dels meus films favorits i en tots dos la mort del seu personatge constitueix un moment de lluïment personal de primer ordre. La primera mort de la que vull fer memòria és la de Ragnar a The Vikings (Richard Fleischer, 1959) quan condemnat a ser llançat a un pou ple de llops famolencs prega al seu fill (tot i que la relació filial és desconeguda per tots dos) una espasa per poder morir amb ella a la ma i entrar així al paradís, cosa que el jove heroi li concedeix tot i haver de pagar un preu ben car. La segona és la del seu personatge Dutch a The Wild Bunch (Sam Peckinpah, 1969) quan literalment es deixa matar després de veure caure el seu estimat Bishop (la de Borgnine és segurament una de les interpretacions d’un personatge homosexual realitzada de manera més subtil) un moment d’especial intensitat dins d’una de les batalles més apoteosiques de la història del cinema.

It's always fair weather

Ahir 23 d’agost fou el centenari del naixement de Gene Kelly. El dia abans havia visitat per primera vegada la nova i flamant filmoteca barcelonina per veure l’únic dels tres films que va codirigir amb Donen que no havia vist mai en pantalla gran, It’s always far weather, una manca important perquè fou rodat en scope  i per tant les còpies de vídeo o la televisió oferien una visió ben pobre. Aquest darrer film és el menys conegut de tots tres i en el seu temps fou un fracàs  que tingué repercussions en la interrupció de la producció del musicals de la MGM. Anys després, però, el film manté el seu interès al qual no és aliè el fet que Donen & Kelly  decidiren assumir el repte de fer un producte del tot nou que explorava un horitzó diferent. Mentre que On the Town i Singing  in the rain  foren exaltacions de l’alegria de viure, el darrer s’endinsa en  un terreny on la nota predominant és la malenconia. Plantejat d’entrada com una continuació d’On the town, el film descriu la reunió de tres companys d’armes, deu anys després de la seva separació. Totes tres vides són diferents, més o menys accentuades, històries de desfetes, derrotes i claudicacions, de pèrdues d’un mateix. Així doncs, ens trobem amb un músical inusual en el qual no hi ha lloc per exemple per cap número  romàntic, Kelly i Charisse per exemple no ballen mai junts. En comptes d’això els números serveixen per expressar sentiments com el desencís, com el dinar dels tres protagonistes a un restaurant luxós o la frustració, el personatge de Dailey a casa dels seus caps. Fins i tot l’escena pretesament més espectacular, un ball de Kelly sobre patins a una avinguda noeiorquina, té com a acompanyament musical una cançó en la qual Kelly celebra un sentiment retrobat de satisfacció amb un  mateix. En aquest sentit la comparació amb les predecessores és inevitable però tendeix a distorsionar el film, per bé o per mal, Kelly & Donen tenien una consciència   clara del fet que els temps estaven canviant. És clar que segurament aquest canvi no els agradava i per això un dels temes dels film és una molt divertida i oportuna crítica de la televisió-escombraries realitzada en un moment en el qual en països com el nostre encara no havia arribat la televisió.