Com molts dels actors britànics de
primer ordre Ralph Fiennes té una tirada per Shakespeare (la meva primera
visita a un teatre londinenc fou per veure-li fer de Juli Cesar) i així no és
estrany que el seu debut cinematogràfic com a director hagi estat una adaptació
de Shakespeare, Coriolanus., una obra representada amb menys freqüència que
d’altres més conegudes però de cap manera inferior. Com ja succeïa el muntatge
esmentat es prescindeixen dels vestits romans i l’obra es posa en un ambient
contemporani, no tant per actualitzar-la, que no cal, sinó per mostrar la seva intemporalitat.
Així Fiennes ha situat el conflicte en mig de les guerres balcàniques de finals
del segle passat i ha filmat els exteriors a Serbia. El resultat és reeixit. La narració és
fluida, el soroll i la fúria inherents a l’escenari bèl·lic es conjuguen bé amb
l’esperit de l’obra i es respecta la
paraula de Shakespeare, allò que el teatre barceloní no sempre ha sabut fer.
Sorprèn de fet veure la facilitat amb la que els dos antagonistes bàsics de
l’obra de Shakespeare, la plebe i el senat, es poden mostrar com les elits
polítiques i els ciutadans normals, és a dir, el caràcter superficial de la
nostra democràcia. Fiennes no només dirigeix sinó que es reserva el paper
protagonista. Està prou bé i és prou intel·ligent i generós com buscar-se
antagonistes de pes. Especialment pel que fa el paper del personatge més
decisiu i inquietant de l’obra, la mare de Coriolà, interpretada per Vanessa
Redgrave.
