Coriolanus

Com molts dels actors britànics de primer ordre Ralph Fiennes té una tirada per Shakespeare (la meva primera visita a un teatre londinenc fou per veure-li fer de Juli Cesar) i així no és estrany que el seu debut cinematogràfic com a director hagi estat una adaptació de Shakespeare, Coriolanus., una obra representada amb menys freqüència que d’altres més conegudes però de cap manera inferior. Com ja succeïa el muntatge esmentat es prescindeixen dels vestits romans i l’obra es posa en un ambient contemporani, no tant per actualitzar-la, que no  cal, sinó per mostrar la seva intemporalitat. Així Fiennes ha situat el conflicte en mig de les guerres balcàniques de finals del segle passat i ha filmat els exteriors a Serbia.  El resultat és reeixit. La narració és fluida, el soroll i la fúria inherents a l’escenari bèl·lic es conjuguen bé amb l’esperit de l’obra  i es respecta la paraula de Shakespeare, allò que el teatre barceloní no sempre ha sabut fer. Sorprèn de fet veure la facilitat amb la que els dos antagonistes bàsics de l’obra de Shakespeare, la plebe i el senat, es poden mostrar com les elits polítiques i els ciutadans normals, és a dir, el caràcter superficial de la nostra democràcia. Fiennes no només dirigeix sinó que es reserva el paper protagonista. Està prou bé i és prou intel·ligent i generós com buscar-se antagonistes de pes. Especialment pel que fa el paper del personatge més decisiu i inquietant de l’obra, la mare de Coriolà, interpretada per Vanessa Redgrave.