The margin call

Aprofito una de les poques ocasions en aquesta ciutat per veure films sense doblar i vaig a veure The Margin Call, un film d’enguany que  escenifica la crisi d’una companyia financera sotmesa a la necessitat de desfer-se dels seus actius, evidentment tòxics, en un dia enfonsant els seus clients per salvar-se ella mateixa. El director i guionista, J.C.Chandor, realitza amb aquest treball el seu primer llarg i fa un debut ben notable perquè el film té un vigor propi d’un realitzador amb més ofici. Evidentment l’ajuda el tenir un repartiment molt eficaç en el que sobresurten dos actors del pes de Jeremy Irons i Kevin Spacey, tot i que els joves que els acompanyen no són pas menys eficaços. Chandor mostra en aquest film que manté la fisicitat, el realisme, que havia caracteritzat el millor cinema americà. Aquesta sensació de què allò que veus no és un actor fent de taxista, lampista o el que sigui (analista financer en aquest cas) sinó un taxista, un lampista o un analista financer. El film adopta una mirada essencialment moral, molt fàcil de compartir teòricament tot i que en realitat, amb més o menys reticències però tots hem viatjat en el vaixell que ara s’enfonsa. No és certament la primera requisitori contra l’avarícia en el cine (una altra obra d’un debutant segueix essent segurament la millor, Citizen Kane) però a mi em sembla oportuna i eficaç.  Un muntatge i una posada en escena dinàmica però continguda contribuïren a que el temps de projecció se’m fes molt curt. Potser més que amb l’obra mestra de Welles, la pel·lícula em recordà Glengary Glenn Ross (on també hi era Spacey). La perspectiva moral és semblant, tot i que els protagonistes es moguin per ambients de més  categoria.