Canvi de seu a la filmoteca

Me n’assabento pels diaris del tancament de la sala de projecció de la filmoteca de la generalitat, l’antic cine Aquitania. M’ho comenta també el meu germà. Les tres últimes pel·lícules projectades foren The long good-bye, The last picture show i Red River. Una sessió, doncs, governada per una dolça melangia. Era difícil trobar moltes virtuts al vell cine  Aquitania. No era especialment confortable, no tenia una comunicació gaire bona i estava en un entorn poc animat si no era el cas que volies combinar els gaudis cinematogràfics amb d’altres més genitals.   Hi havia detalls emprenyadors com que tanquessin a l’agost i l’ajustament del temps entre les sessions no era gaire bo. Malgrat tot va estar per nosaltres un escenari habitual del nostre oci durant molts anys ja que, tot i que era un seu més o menys provisional, el local ha aixoplugat la filmoteca durant més de vint anys. La Filmoteca depenia de la Generalitat, és a dir de Convergència en el temps on jo hi podia anar, la qual no va prendre mai gaire cura, perquè el seu interès pel setè art era limitat. Hi hagueren malgrat tot cicles de primer ordre que feren que el desplaçament valgués la pena. El sentiment d’enyor ha de ser així real, perquè desapareix l’escenari d’una important part de la nostra vida i perquè aquesta desaparició ens recorda la d’un univers, el de la cinefilia, cada cop més esquifit i anèmic, especialment pels que tenim poca confiança a les institucions que haurien de mantenir-lo viu, com ara, les universitats. Suposo que ara el local quedarà buit o faran algun supermercat com a molt. Les projeccions continuaran al Raval on ja hi havia hagut la seu fa trenta anys fins que un cap del partit que abans he esmentat decidí que el barri no es mereixia una institució d’aquella mena. Potser els temps han canviat, o el Raval, o Convergència, o potser tot plegat.