Laura

Quan jo era jove, l’interès pel bon cinema, allò que jo considerava bon cinema, no estava del tot ben vist a facultats com la de filosofia. Avui alguns d’aquest films poden ser estudiats a universitats, cosa que evidentment significa que el potencial de públic i les seves expectatives d’aixecar interès son molt més petits.  En conseqüència hi ha una manera d’entendre i estimar el cinema que quant més va, més marginal sembla i que passarà avall quan passi la meva generació. Espero però encara durar uns anys i en aquest temps mantenir el vell costum de mantenir la memòria viva no sols de les figures més  obvies com Ford, Fellini o Hitchcock, sinó d’alguns més oblidats que assoliren pel·lícules de tanta vàlua com els mestres anomenats. Avui vull recordar un cineasta del que gairebé no es parla o, ben segur, es parla menys del que el seu treball mereix: Otto Preminger. He pogut reveure darrerament Laura i des del començament vair reviure la fascinació que sempre m’ha provocat aquest film, del quals les enciclopèdies parlen com a cine negre, però que és al mateix temps una barreja de dues històries d’amor desesperades, el caràcter necrofílic d’una de les quals  ens endinsa del tot en el cine fantàstic.  M’és ben igual que el guió li doni una explicació racional,  i que molts pensin que la racionalitat de l’argument és un punt a valorar negativament, m’és difícil recordar una escena més meravellosa, en els dos sentits bàsics del terme, que la tornada a la vida de Laura, és a dir de Gene Tierney, l’actriu que mai no es va poder separar d’aquest personatge. Dominant la narració hi és un recurs aparentment poc cinematogràfic però utilitzat amb intel·ligència per Preminnger. La veu del narrador, el Waldo Lynecker, interpretat per Clifton Webb en un paper que justificava una carrera. El film comença amb la seva veu, “mai no oblidaré la tarda en què va morir Laura ...” i acaba amb un commovedor i patètic, “adéu Laura, amor meu  ..”. Entre mig hom pot veure una de les més iròniques i tanmateix sinceres escenificacions de les guerres civils que poden definir l’existència humana feta carn per la magra figura de Mr. Webb. Guerres que tanmateix són el pare de totes les coses i potser l’única manera de viure. Espero que un llarg vespre castellà em doni aviat l’oportunitat de reveure l’altre gran obra de Preminger: Anatomy of a murder

Un mètode perillós

El darrer film de Cronenberg A dangerous Method explora un moment important a la història de la psiconàlisi: la relació entre Jung i Freud que acabà amb un trencament entre tots dos. Aquesta és una història que m’interessava força fa uns anys però ara he anat al cine més motivat per la personalitat del seu director, David Cronenberg, que no pas pel meu interès per aquesta disciplina. Com va experimentar en JJ, segons explicava al seu blog, jo vaig tenir la sensació de que aquestes coses les sabia,i ara ja no.  Tanmateix els meus  records em van facilitar seguir una pel·lícula que potser no és fàcil pel complet neòfit a la matèria. Formalment és un film molt més fàcil que veure que qualsevol dels rodats a la primera etapa del director canadenc. Com que el centre és més aviat Jung, l’escenari reprodueix el seu país, Suïssa, el qual no deixa al capdavall de ser el país del rellotge de cuco i de la xocolata amb llet. Tanmateix, és fàcil establir un lligam amb la temàtica dels primers films. Si Cronemberg filmava de manera més aviat obsessiva processos de descomposició, Un mètode perillós en mostra el procés de descomposició de la cultura occidental. Mentre veia la pel·lícula pensava molt a Zweig i el seu extraordinari, Der Welt vom gestern. Aquest món que acabà, quan acabà la pel·lícula amb l’inici de la primera guerra mundial. El món al que pertanyien els personatges de la pel·lícula i que acabà amb la desfeta de la que potser, ara nosaltres, estem vivint l’epíleg. Un món reflectit amb exquisidesa i una bellesa formal que fa un bon contrapunt per la tensió emocional de  les dues històries de traïció comeses pel psiquiatra Jung. Traïcions potser inevitable i necessàries, però traïcions.

Com als dos films anteriors, Cronemberg li dóna un dels papers principals a Viggo Mortensen que fa un Freud força creïble. El seu antagonista és un actor d’una gran ductilitat, Michael Fassbender el terrorista de l’Ira que dejunava fins a la mort a Hunger. Entre mig hi ha Keira Knitghley cosa que facilitarà al film fer calaix.  Certament, la relació entre els dos darrers és molt més central ja que en definitiva el film reflecteix sobre tot l’evolució d’un Jung, presentat de manera força més desfavorable que Freud, tot i que l’escena final ens permet recordar allò que d’aprofitable té la visió de Jung malgrat que històricament sigui la perdedora enfront del punt de vista de Freud i també de Spielrein (aquest punt de vista es relaciona amb la complementarietat d’Eros i Thanatos amb la que el Jung psicoanalista no estigué d’acord però que segons la història del film, irònicament, prové directament de la praxis del Jung amant) El film té la virtut essencialment de reflectir l’ambivalència de la psiconàlisi entre ser un mètode terapèutic fundat a dades científiques i la construcció literària d’unes personalitats allunyades, per bé i per mal, de la mediocritat.

Carnage

Veig el darrer film de Polanski Un Dios Salvaje (carnage). Aquí a Valladolid no hi ha cap sala on s’hagin dignat a exhibir-la en anglès, amb el que la veig d’aquella manera. Tothom l’ha qualificat com un film d’actors i segurament és veritat. Com a mínim estan molt bé triats pel seu paper. La pel·lícula és l’adaptació d’una obra de teatre de Jasmina Reza i Polanski, des del meu punt de vista sàviament, no s’amoïna gaire per amagar aquest origen. Tota la pel·lícula té lloc a l’apartament de la família longstreet, llevat de la introducció i un epíleg que clou la història definint la seva veritable dimensió. Fer la crítica a la hipocresia és un treball sempre agraït, si  aaixò s’afegeix intel·ligència i sentit de l’humor, és molt probable una bona estona per a l’espectador. Polanski està ben sobrat de totes dues coses i assoleix un film que no aporta grans descobriments però s’insereix de manera digna i brillant a la carrera de l’home que ha fet un monument de l’art cinematogràfic com Chinatown, film amb el que comparteix sentit de l’humor i la facilitat per descriure allò ocult però determinant a les nostres relacions socials.