Un mètode perillós

El darrer film de Cronenberg A dangerous Method explora un moment important a la història de la psiconàlisi: la relació entre Jung i Freud que acabà amb un trencament entre tots dos. Aquesta és una història que m’interessava força fa uns anys però ara he anat al cine més motivat per la personalitat del seu director, David Cronenberg, que no pas pel meu interès per aquesta disciplina. Com va experimentar en JJ, segons explicava al seu blog, jo vaig tenir la sensació de que aquestes coses les sabia,i ara ja no.  Tanmateix els meus  records em van facilitar seguir una pel·lícula que potser no és fàcil pel complet neòfit a la matèria. Formalment és un film molt més fàcil que veure que qualsevol dels rodats a la primera etapa del director canadenc. Com que el centre és més aviat Jung, l’escenari reprodueix el seu país, Suïssa, el qual no deixa al capdavall de ser el país del rellotge de cuco i de la xocolata amb llet. Tanmateix, és fàcil establir un lligam amb la temàtica dels primers films. Si Cronemberg filmava de manera més aviat obsessiva processos de descomposició, Un mètode perillós en mostra el procés de descomposició de la cultura occidental. Mentre veia la pel·lícula pensava molt a Zweig i el seu extraordinari, Der Welt vom gestern. Aquest món que acabà, quan acabà la pel·lícula amb l’inici de la primera guerra mundial. El món al que pertanyien els personatges de la pel·lícula i que acabà amb la desfeta de la que potser, ara nosaltres, estem vivint l’epíleg. Un món reflectit amb exquisidesa i una bellesa formal que fa un bon contrapunt per la tensió emocional de  les dues històries de traïció comeses pel psiquiatra Jung. Traïcions potser inevitable i necessàries, però traïcions.

Com als dos films anteriors, Cronemberg li dóna un dels papers principals a Viggo Mortensen que fa un Freud força creïble. El seu antagonista és un actor d’una gran ductilitat, Michael Fassbender el terrorista de l’Ira que dejunava fins a la mort a Hunger. Entre mig hi ha Keira Knitghley cosa que facilitarà al film fer calaix.  Certament, la relació entre els dos darrers és molt més central ja que en definitiva el film reflecteix sobre tot l’evolució d’un Jung, presentat de manera força més desfavorable que Freud, tot i que l’escena final ens permet recordar allò que d’aprofitable té la visió de Jung malgrat que històricament sigui la perdedora enfront del punt de vista de Freud i també de Spielrein (aquest punt de vista es relaciona amb la complementarietat d’Eros i Thanatos amb la que el Jung psicoanalista no estigué d’acord però que segons la història del film, irònicament, prové directament de la praxis del Jung amant) El film té la virtut essencialment de reflectir l’ambivalència de la psiconàlisi entre ser un mètode terapèutic fundat a dades científiques i la construcció literària d’unes personalitats allunyades, per bé i per mal, de la mediocritat.