La llista de Sigth@Sound

La revista Sigth&Sound ha publicat els resultats de l’enquesta que fa cada deu anys i que vol fixar el cànon de la història del cinema. Com tota classificació és arbitraria, però la qualitat de la revista i l’amplitud  de la mostra escollida la fa prou significativa. La novetat és que després de desenes d’anys Citizen Kane ha perdut la seva condició d’indiscutible número 1 i ha estat substituïda per Vertigo. Segurament és un treball ben ociós el de mesurar les excel·lències d’ambdós títols. La genialitat de Welles és tan innegable com abassegadora i el cine modern no es pot entendre sense Hitchcock. En tot cas, és clar que el canvi em produeix una certa satisfacció perquè la meva identificació amb el film de Hitchcock fou incondicional des del primer moment, mentre que la meva relació amb el film de Welles passa necessàriament per la reflexió. Possiblement el canvi té un sentit generacional important perquè encara que Vertigo fos estrenada el 1958 fou molt difícil de veure durant molt de temps i només la reestrena del 1984 li assegurà una difusió constant. La resta dels llocs preeminents l’ocupen tres films muts (Sunrise, L’home-camèra, la passions de Jeanne d’Arc), dos films  d’autor europeus (la regle du Jeu i Fellini otto e mezzo) dos films americans d’autor i gènere alhora (2001 i The searchers) i un d’asiàtic, el viatge a Tokyo de Yasujiro Ozu. Si prenem una mostra més ample, la dels cinquanta millor títols, el director que més es repeteix és Jean Luc Godard. Quatre dels seus films estan entre els més votats, seguit per Dreyer, Tarkovski i Coppola, cadascú amb tres films. Coppola és l’autor de la pel·lícula moderna més votada,entenent moderna per posterior a 1969, Apocalypse now. La millor pel·lícula del segle actual seria segons aquesta enquesta Mullholand drive de David Lynch (entenc que estrictament In the mood for love, que apareix per sobre pertany al segle anterior perquè fou estrenada l’any 2000) .

Conjuntament la revista fa la mateixa enquesta a directors en actiu i els resultats són només en part coincidents. Pel directors el lloc d’honor màxim correspon al Viatge a Tokio de Yasujizo Ozu. No és causalitat tampoc que prenent totes dues en conjuntament , el film d’ozu a la llista de crítics apareix en el tercer lloc el film  més destacat correspon a una obra centrada a explicar com s’enfronten els humans al pas del temps i de la mort.  A l’enquesta dels directors han desaparegut però els films més antics i tenen llocs preeminents la generació del setanta amb títols com Taxi Driver,  Apocalypse  Now o la primera part de The Godfather

Prometheus

Prometheus constitueix per a tot el públic de la meva edat possiblement una obligació ineludible. La tornada a la ciència-ficció del creador d’Alien i Blade Runner no és poca cosa, tot i que personalment crec que el balanç global de l’obra de Scott no és gaire interessant. Prometheus em sembla una pel·lícula entretinguda, narrada amb prou fluïdesa com per que l’ interès de l’espectador no decaigui. Tanmateix, esta molt lluny de l’exercici d’estil i tensió  que constituïa el film de 1979 i  manca de la base literària que, mitjançant Philip K. Dick i David Web People constituïa l’ànima del film de 1982.  La manca de tensió real és absoluta, segurament perquè cap personatge està ben definit i les seves accions són del tot arbitràries. Tanmateix, la força de les imatges del film és equiparable, com a mínim, al de les seves predecessores. El film es definí com una tornada a l’univers d’Alien on s’explicaria el que passà abans en el desolat planeta on arriba la nau Nostromo. Com a Blade Runner un dels protagonistes no és humà sinó un androide admirador de Peter O’Toole a Lawrence d’Aràbia (interpretat de manera brillant, com és habitual, per Michel Fassbender). Tanmateix, la seva temàtica el fa més proper al film de Kubrick que fundà la ciència-ficció moderna, 2001, doncs també aquí es tracta de la creació de la vida humana per extraterrestres. Els temps han variat però i els extraterrestres ja no es veuen com els benèvols vigilants de la narració originària de Clarke. No tenen cap intenció de prendre’n cura sinó que van més enllà dels indiferents alienígenes de Rendez-vous with Rama (els quals transiten el sistema solar sense prendre esment de la nostra existència). Aquests volen destruir-nos. Això pot ser molt un bon símptoma dels canvis esdevinguts des de 2001 (en molts aspectes un film paradigmàtic dels seixanta) però no ajuda gaire a fer comprensible i coherent la història, sense que, com en el cas de Kubrick hi hagi una voluntat de prescindir dels esquemes narratius. Allò més antipàtic del film, sense cap mena de dubte, és la seva apologia, feble i vergonyant però, del creacionisme i allò que té de celebració de les molt prescindibles teories d’Erich von Däniken.