Prometheus

Prometheus constitueix per a tot el públic de la meva edat possiblement una obligació ineludible. La tornada a la ciència-ficció del creador d’Alien i Blade Runner no és poca cosa, tot i que personalment crec que el balanç global de l’obra de Scott no és gaire interessant. Prometheus em sembla una pel·lícula entretinguda, narrada amb prou fluïdesa com per que l’ interès de l’espectador no decaigui. Tanmateix, esta molt lluny de l’exercici d’estil i tensió  que constituïa el film de 1979 i  manca de la base literària que, mitjançant Philip K. Dick i David Web People constituïa l’ànima del film de 1982.  La manca de tensió real és absoluta, segurament perquè cap personatge està ben definit i les seves accions són del tot arbitràries. Tanmateix, la força de les imatges del film és equiparable, com a mínim, al de les seves predecessores. El film es definí com una tornada a l’univers d’Alien on s’explicaria el que passà abans en el desolat planeta on arriba la nau Nostromo. Com a Blade Runner un dels protagonistes no és humà sinó un androide admirador de Peter O’Toole a Lawrence d’Aràbia (interpretat de manera brillant, com és habitual, per Michel Fassbender). Tanmateix, la seva temàtica el fa més proper al film de Kubrick que fundà la ciència-ficció moderna, 2001, doncs també aquí es tracta de la creació de la vida humana per extraterrestres. Els temps han variat però i els extraterrestres ja no es veuen com els benèvols vigilants de la narració originària de Clarke. No tenen cap intenció de prendre’n cura sinó que van més enllà dels indiferents alienígenes de Rendez-vous with Rama (els quals transiten el sistema solar sense prendre esment de la nostra existència). Aquests volen destruir-nos. Això pot ser molt un bon símptoma dels canvis esdevinguts des de 2001 (en molts aspectes un film paradigmàtic dels seixanta) però no ajuda gaire a fer comprensible i coherent la història, sense que, com en el cas de Kubrick hi hagi una voluntat de prescindir dels esquemes narratius. Allò més antipàtic del film, sense cap mena de dubte, és la seva apologia, feble i vergonyant però, del creacionisme i allò que té de celebració de les molt prescindibles teories d’Erich von Däniken.