Veig el cap de semana passat una pel·lícula argentina, el hombre de al lado, dirigida per la parella formada per Mariano Cohn i Gaston Duprat. La pel·lícula explica la relació de dos veïns pertanyents a mon oposats, un venedor de cotxes força primitiu i un dissenyador reconegut que té el seu domicili a l’emblemàtica casa Curutchet (l’únic treball sudamèrica de le Corbusier). Un dia el primer decideix il·luminar la seva casa (que imaginem més aviat insignificant) fent una finestra sense permís a la paret mitjancera que el separa de la casa del dissenyador amb el que els dos mons oposats entren en contacte.
La crítica ha insistit en les referències a Hitchcock, ben obvies en un film que tracta de la mirada dels altres. Pensar la relació amb Rear Window és interessant però jo he pensai més a Mankiewicz , en concret al seu magnífic comiat del cine, perquè també aquí la diferència de classes esdevé un tema central i això és molt d’agrair per algú com jo provinent d’un país on les diferències de classes han estat dirigides pels intel·lectuals orgànics a l’àmbit d’allò innombrable, impensable ( i considerant a més que ara em toca viure a un altre país on la mentalitat de la gent fa la lluita de classes impossible). Potser això té alguna cosa a veure amb el caràcter obertament fastigós del protagonista principal del film, excel·lentment interpretat per l’actor Rafael Spregelburd. Dir del seu personatge que composa un intel·lectual típic pot ser vist com un insult a la classe intel·lectual en general, tot i que no em semblaria especialment injust. Spregelburd troba una digna replica al treball de Daniel Araoz, l’invasiu veí, el qual en comparació amb el dissenyador pot ser vist com un representant en alguns moments de la common decency. El però més evident és que el contrast és tan agut que acaba resultant un mica maniqueu. Aquí la comparació amb The Sleuth em sembla un altre cop oportuna, perquè tot i que l’heroi del film pugui ser el personatge de Caine, Mankiewicz no ens amaga els aspectes foscos del seu personatge ni permet que Olivier deixi de mostrar-se quasi sempre com un personatge ben atractiu. El problema del film és que hi ha molt poc de valuós, simpàtic i defensable a la vida del dissenyador. Això afecta a la qualitat dramàtica del film però potser li fa guanyar pes com a testimoni de la buidor espiritual que vivim tots plegats. L’altre inconvenient és que potser sobren quinze minuts, però això és ben poca cosa considerant l’allargament innecessari que caracteritza el cinema contemporani. Els inconvenients però no han de ser vistos com a un obstacle per veure i anar seguint la carrera d’aquesta parella de realitzadors.
