Veig dissabte passat l’arbre de la vida, el film guanyador del darrer festival de Cannes i la cinquena obra produïda per Terence Malick en una carrera que ja abasta quasi quaranta anys. La pel·lícula agradà al jurat del festival de Cannes, però no pas al públic del dissabte a la tarda del Gate de Notting Hill que al final es va mostrar més aviat indignat; cosa que em sembla clarament injusta perquè des de Bad Lands és clar que Mallick no té un interés especial en explicar histories. Jo no em vaig sentir entusiasmat pel film i segurament no és injust dir que és un fracàs. En tot cas cal matisar que em sembla un fracàs necessari, perquè segurament allò que Malick vol mostrar està més enllà del que es vol mostrar, i també noble, per la seva radicalitat i valentia en prescindir d’allò que el public té costum d’esperar (és un film gairebé sense diàleg).
El film ens presenta la vida d’una família a una ciutat texana dels anys cinquanta. Això constitueix el gruix de la tercera part, la més llarga. Una primera part ens ha introduït a la vida de la família però uns anys després, quan un dels fills ja ha marxat i a casa arriba la notícia de la seva mort i la segona part intenta explicar l’origen de la vida, des de l’aparició de les primeres cèl·lules passant per uns dinosaures més aviat sentimentals. Després el film es centra a l’evolució de la família, des del naixement dels tres nens fins a la quotidianitat de la vida ordinària i l’educació dels nens assumida de manera completament oposada pels dos progenitors. Hi apareix al final de la primera part el més gran dels nens ja adult, interpretat per Sean Penn, a una ciutat texana contemporània. L’acusació de pretenciositat com ja he dit és innegable i evident en molts moments, però jo prefereixo quedar-me amb el fet de la connexió que penso tenir amb aquest autor pel que fa la seva convicció de la irrellevància de la humanitat. Em caldria pensar-hi més sobre un final que només sé interpretar des d’una perspectiva religiosa, cosa que no estaria però gens allunyada de l’autor que pensava que només un Déu podia salvar-nos, i que constituïa la referència fonamental d’aquest cineasta de Waco. Cal recomanar en tot cas el film als seguidors de Brad Pitt que fa aquí possiblement el seu millor treball. I com que la temàtica del film i l’esforç de Malick s’ho val tinc el dubte de com encaixaré la, necessària, segona visió.
