The cradle will rock

Veig fa unes nits The cradle will rock, el film  de Tim Robbins va rodar l’any 1999 i del que tenia un record molt grat. Els anys no l’han fet pas cap mal. Alguns comentaristes relacionen aquest film amb Altman, cosa que té cert sentit formalment per l’entrecreuament d’històries i la utilització de la càmera, però jo que tinc poca devoció per Altman, em sento molt més atret per aquesta obra de Robbins. La pel·lícula com recordareu barreja moltes trames, però fonamentalment tres: els intents d’Orson Welles i John Houseman per estrenar una obra pro-sindicats amb el mateix títol de la pel·lícula dins del treball del Federal Theatre amb el que llavors col·laboraven, la col·laboració entre Diego Rivera i Nelson Rockefeller per què el primer pintés un mural pel llavors acabat de construir Rockefeller Center i la investigació del congrés americà sobre la ideologia dels responsables del Federal Theatre. Els fets explicats a la pel·lícula són reals. No ho és la seva coincidència cronològica. Robbins és famós com a actor i es recolzà en un  repartiment coral però format per actors de primera qualitat des de la veterana Vanessa Redgrave fins a John Turturro o Bill Murray que llavors començava el període més brillant de la seva carrera. També resulten especialment convincents les recreacions dels personatges històrics més coneguts com Diego Rivera, Orson Welles o Nelson Rockefeller. El  film és essencialment una defensa del compromís polític de l’art, un compromís assenyalat com a inevitable ja sigui en un sentit o en un altre. No em sembla que caigui en la simplicitat del pamflet (un altra tema és que una part de l’opinió publicadora essencialment dretana consideri un horror el mer fet de que existeixen sindicats o que hagin existit). De fet, tot i que l’obra conté una defensa del compromís sindical, l’acció desenvolupada entorn de l’estrena no deixa gens ben parats els sindicats existents, el d’actors concretament, els quals al final contribueixen directament al boicot de l’obra. Tot i com a espectador cinematogràfic en vaig fruir, com a ciutadà contemporani del 2012 la pel·lícula no va ajudar a aixecar el meu estat d’ànim. L’escena final té un caràcter èpic d’exaltació que no hauria de fer-nos oblidar que el film és una successió de desfetes: l’obra només es pogué representar només de manera limitada, el Federal Theatre fou suprimit i el mural de Rivera fou destruït. Tot això en un moment en què la gent estava disposada a la lluita ...

Les neiges du kilimanajaro

Les neiges du Kiliminjaro és el darrer film de Robert Guédigian molt premiat al darrer festival de cine de Valladolid. Potser per què ja s’havia vist la versió original al festival, el film ha estat projectat aquí només en una versió doblada al castellà. Vaig veure l’anterior film d’aquest director, l’exèrcit dels criminals, i destacava llavors la seva honestedat ideològica i històrica. Aquestes consideracions serien vàlides també per aquest film que es situa als nostres dies. Els protagonistes de la història són una parella formada per un treballador del port de Marsella, que ha acabat la seva vida laboral després d’una jubilació forçosa i per sorteig, i la seva esposa que ha estat a casa pujant uns nens que ja són adults. Els fills i els amics els regalen una viatge a Africa, cosa que havien somniat tota la vida, però un atracament patit a la seva pròpia casa els dificultarà el viatge i el hi farà tornar a plantejar-se el sentit de la seva vida passada i futura.

Guédigian no és allò que en podríem dir un creador de formes, però en un film com aquest es mostra com un cronista sincer i lúcid dels temps en que ens toca viure. Com hem dit, la pel·lícula transcorre a Marsella i el film juga amb el contrast entre la lluminositat d’un dels indrets més privilegiats del mediterrani i la sordidesa de la vida d’alguns dels seus protagonistes. El film explica molt bé també la fractura social existent no pas entre els pobres i els rics (d’aquests no en surt cap), sinó entre els pobres que han pogut construir la seva vida des del marc creat pels pactes que originà l’estat de benestar de la segona guerra mundial i les generacions  posteriors que s’han vist excloses d’aquest pacte. La bona intenció i els bons sentiments dels protagonistes no serveixen però per amagar la seva ceguesa fonamental i en un cert sentit la seva col·laboració amb aquests canvis. Els actors són una aportació essencial a la credibilitat del film i fan creïble un final una final feliç, que tranquil·litza els nostres sentiments, tot i que permet deixar inquieta la nostra raó, ja que les preguntes plantejades no  en tenen res d’òbvies.

Ciutat de vida i mort

City of Life and death és la crònica de l’anomenat rapte de Nanking, la capital de Xina l’any 1937 quan fou ocupada pels japonesos. El balanç final parla de 300000 morts i 20000 dones violades de manera sistemàtica. Lu  Chuan el director xinés ha fet un film èpic que trigà quatre anys a ser rodat, utilitzant un pressupost molt ampli dins dels marges on es pot moure el cinema xinés. És un film dur de veure, perquè no s’estalvien els detalls de les barbaritats del període. Des de la història de les xineses, però en principi japoneses, destinades als bordells fins les matances massives dels soldats xinesos presoners de guerra i desarmats. Una de les escenes més paoroses, l’enterrament viu de soldats xinesos, és una reconstrucció d’una filmació real mostrada a la televisió americana als anys cinquanta. L’aspecte més polèmic del film és la peripècia del personatge Kodakawa, un soldat japonès horroritzat pel que està veient i vivint. Aquesta figura fou vista en Xina com un intent de minimitzar la gravetat dels fets. Hom pot criticar aquesta elecció des d’un punt de vista potser estrictament històric (tot i que potser ens endinsem llavors en una concepció massa ombrívola de l’ésser humà)però narrativament és una elecció intel·ligent. Altrament, la desfilada de terrors hagués estat insuportable i el film justifica el títol amb petites però no menyspreables notes d’esperança. Al capdavall, l’arquetip de totes les narracions èpiques, la Ilìada homèrica, acaba amb un triomf de la humanitat i de la compassió del tot anàleg al produït pel sacrifici final de Kodakawa. La força de la història és molt gran m’ha absorbit prou com per poder fer una reflexió de caràcter formal, però em sembla que Lu Chuan és un bon coneixedor de les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La narració és fluïda i el film se’m va fer molt curt malgrat les més de dues hores de duració. En tot cas, és del tot induscutible l’aportació que aquest film suposa a la memòria universal del malaurat segle XX

It happened here

Kevin Bronlow és una de les figures més destacades del panorama cinematogràfic britànic a la seva doble vessant de crític i historiador i de realitzador cinematogràfic. És, per exemple, l’autor d’una gairebé definitiva biografia de David Lean i el director de Winstaley, en col·laboració amb Andrew Mollo que després esdevindria un important historiador militar. Si Winstaley era un exercici d’aproximació a una part de la història d’Anglaterra, el moviment dels levelers, ben oblidada, la seva primera obra It happened here pertany a l’àmbit de la història-ficció doncs ens mostra una Anglaterra ocupada pels nazis l’any 1944.

La pel·lícula manté, segons diu el llibre Guinnes, el record del rodatge més llarg. Vuit anys fou el temps que durà la realització del film.(un record discutible si considerem casos com el Quixot de Welles) Els mitjans eren escassos i la major part dels actors no eren professionals. Significativament son membres de grups neo-nazis els que fan els papers dels difusors de les idees feixistes. Quaranta anys després la pel·lícula es beneficia del bon coneixement que tenia el seu autor del llenguatge cinematogràfic. La narració està articulada de manera precisa tot i que la precarietat dels mitjans faci difícil sentir als primers minuts els diàlegs.  Em sembla molt encertada la definició de la trama que refusa seguir el camí fàcil de presentar heroics resistents i sàdics nazis. La perspectiva adoptada és la de la protagonista, una infermera que es defineix com a apolítica i preocupada només per la llei i l’ordre que de manera natural s’anirà inclinant envers el col·laboracionisme. Des de els seus ulls els resistents llavors són simplement terroristes i les idees dels ocupants semblen coherents i raonables, una visió incomoda per la miotologia sustentadora de l’actual status quo però coherent amb la situació del’Europa sotmesa al nazisme, en els moments en què semblava impossible que el nazisme pogués ser derrotat.