Juliol i agost no m’han donat cap oportunitat de reprendre la meva activitat com a espectador cinematogràfic i només una nit a Barcelona em puc enganxar a veure pel DVD a nigth at the opera. Evidentment en aquest cas el plaer sempre està assegurat, tot i que el film té un cert regust de tristesa, perquè si bé els tres germans estaven del tot en plena forma, la seva entrada a la MGM implicava el començament d’un procés de domesticació i alhora de decadència, potser inevitable en qualsevol cas perquè no eren ja gaire joves quan l’adveniment del sonor va propiciar l’inici de la seva carrera cinematogràfica. En qualsevol cas, el film proporciona algunes de les escenes més divertides de tots els temps com la del camarot atapeït o l’indescriptible signatura d’un contracte on queda del tot clar qui representa cada part contractant. Gens menyspreable en el meu cas és la poca reverència mostrada pels germans envers un mon que em causa ben poca simpatia com el de l’òpera.
