Canvi de seu a la filmoteca

Me n’assabento pels diaris del tancament de la sala de projecció de la filmoteca de la generalitat, l’antic cine Aquitania. M’ho comenta també el meu germà. Les tres últimes pel·lícules projectades foren The long good-bye, The last picture show i Red River. Una sessió, doncs, governada per una dolça melangia. Era difícil trobar moltes virtuts al vell cine  Aquitania. No era especialment confortable, no tenia una comunicació gaire bona i estava en un entorn poc animat si no era el cas que volies combinar els gaudis cinematogràfics amb d’altres més genitals.   Hi havia detalls emprenyadors com que tanquessin a l’agost i l’ajustament del temps entre les sessions no era gaire bo. Malgrat tot va estar per nosaltres un escenari habitual del nostre oci durant molts anys ja que, tot i que era un seu més o menys provisional, el local ha aixoplugat la filmoteca durant més de vint anys. La Filmoteca depenia de la Generalitat, és a dir de Convergència en el temps on jo hi podia anar, la qual no va prendre mai gaire cura, perquè el seu interès pel setè art era limitat. Hi hagueren malgrat tot cicles de primer ordre que feren que el desplaçament valgués la pena. El sentiment d’enyor ha de ser així real, perquè desapareix l’escenari d’una important part de la nostra vida i perquè aquesta desaparició ens recorda la d’un univers, el de la cinefilia, cada cop més esquifit i anèmic, especialment pels que tenim poca confiança a les institucions que haurien de mantenir-lo viu, com ara, les universitats. Suposo que ara el local quedarà buit o faran algun supermercat com a molt. Les projeccions continuaran al Raval on ja hi havia hagut la seu fa trenta anys fins que un cap del partit que abans he esmentat decidí que el barri no es mereixia una institució d’aquella mena. Potser els temps han canviat, o el Raval, o Convergència, o potser tot plegat.

Habemus papam

Habemus papam és el darrer film  de Nanni Moretti on s’explica la crisis provocada per les dificultats del cardenal acabat d’escollir Papa en el conclave per assumir el seu nou paper. La pel·lícula no ha agradat a tothom i bona part de la  crítica ha estat reticent. Jo, en canvi, m’ho vaig passar bé durant la seva projecció. M’hi vaig trobar a gust perquè Moretti exposa el seu discurs de manera convincent i és intel·ligent contraposant el catolicisme amb la psicoanàlisi, la religió per excel·lència pels meridionals amb una altra doctrina basada a la fe però del tot oposada. Tothom més o menys coincideix a valorar positivament la primera mitja hora on es planteja el conflicte. La resta ha agradat menys i hom li retreu que hi ha moltes tonteries.  Això però és característic del cine de Moretti amb una tendència exhibicionista  que des d’una lògica argumental estricta voreja la gratuïtat. De fet, ja era del tot gratuïta la seva imitació de Silvana Mangano a Caro Diario tot i que llavors va ser ben celebrada, el torneig dels cardenals jugant a Voleibol dins del Vaticà també ho és però jo ho vaig trobar divertit. Potser és que, com és ben sabut, en tinc un vessant del tot pocasolta. La pel·lícula decebrà possiblement el segment anticlerical del nostre país perquè el retrat de les institucions eclesiàstiques és en general amable. Jo no crec que el col·legi cardenalici sigui tan net d’esperit com es mostra a la pel·lícula, sense quasi cap senyal d’ambició o vanitat, però és clar que Moretti tampoc està interessat especialment en aquest punt i en aquest sentit em sembla més valent, com ell fa, centrar-se a les misèries i contradiccions de la parella de psiconalistes. Moretti treu molt rendiment del seu actor principal, el veterà Michel Piccoli, el qual fa creïble i entranyable el seu paper d’home triat  per Déu que no vol ser-ho  

Made in USA

Puc veure Made in Usa, un dels films del primer període de Godard que no coneixia. Tafanejant per Internet veig que el públic americà era a la mateixa situació que jo perquè només fa dos anys que per un problema de drets es va estrenar als Estats Units. Rodada al 67 poc després de Pierrot le fou, és semblant a aquest film pel seu tractament del color (és cromàticament violent), pel creixent interès de Godard a utilitzar els seus films per la reflexió política i per la presència d’Ana Karina. És però un film més difícil perquè la dimensió narrativa està molt més aprimada i perquè el sentit de l’humor tot i que present tendeix menys al slapstick. De fet, el film és un homenatge a The Big Sleep, cosa que és una coartada perfecta perquè no s’entengui res de la història. Si això afegim que tot i que l’acció transcorre a Atlantic City  mai no es dissimula que el lloc de rodatge és una ciutat francesa i que tothom parla en francès us podeu fer una idea de l’estranyament provocat per un film que pot ser profitós de veure però tampoc és la millor elecció si es tracta simplement de passar l’estona.

The margin call

Aprofito una de les poques ocasions en aquesta ciutat per veure films sense doblar i vaig a veure The Margin Call, un film d’enguany que  escenifica la crisi d’una companyia financera sotmesa a la necessitat de desfer-se dels seus actius, evidentment tòxics, en un dia enfonsant els seus clients per salvar-se ella mateixa. El director i guionista, J.C.Chandor, realitza amb aquest treball el seu primer llarg i fa un debut ben notable perquè el film té un vigor propi d’un realitzador amb més ofici. Evidentment l’ajuda el tenir un repartiment molt eficaç en el que sobresurten dos actors del pes de Jeremy Irons i Kevin Spacey, tot i que els joves que els acompanyen no són pas menys eficaços. Chandor mostra en aquest film que manté la fisicitat, el realisme, que havia caracteritzat el millor cinema americà. Aquesta sensació de què allò que veus no és un actor fent de taxista, lampista o el que sigui (analista financer en aquest cas) sinó un taxista, un lampista o un analista financer. El film adopta una mirada essencialment moral, molt fàcil de compartir teòricament tot i que en realitat, amb més o menys reticències però tots hem viatjat en el vaixell que ara s’enfonsa. No és certament la primera requisitori contra l’avarícia en el cine (una altra obra d’un debutant segueix essent segurament la millor, Citizen Kane) però a mi em sembla oportuna i eficaç.  Un muntatge i una posada en escena dinàmica però continguda contribuïren a que el temps de projecció se’m fes molt curt. Potser més que amb l’obra mestra de Welles, la pel·lícula em recordà Glengary Glenn Ross (on també hi era Spacey). La perspectiva moral és semblant, tot i que els protagonistes es moguin per ambients de més  categoria.

Qüestió moral

Deia Godard que un travelling és eminentment una qüestió moral. Per provar que estava encertat només cal veure la darrera escena de Eldorado