Els idus de Març és el segon intent de George Clooney com a director. El primer Good Nigth and Good Luck fou un film que vaig considerar del tot reeixit. Evidentment és una glorificació d’un pensament, diguem-ne liberal, que molts consideren insuficient enfront d’Il·lusòries pureses revolucionaries, de revolucions que no han de venir ni són esperades, però que jo trobo molt i molt a faltar en el nostre país. Segurament aquest segon intent ha quedat una mica per sota, potser perquè no és fàcil a hores d’ara donar-li massa més voltes a la història de la pèrdua de la innocència, el tema central de la pel·lícula des del moment en què el protagonista interpretat de manera convincent per Ryan Gossling explica la seva necessitat de creure en allò que diu, una afirmació ben problemàtica per un home del seu ofici (és assessor a la campanya electoral d’un aspirant demòcrata a la presidència dels EEUU interpretat pel propi Clooney). En aquest sentit la pel·lícula no té misteris en relació al seu resultat indefectible: la conversió al cinisme del jove assessor. L’únic misteri és la manera en què això es produirà. La narració d’aquest procés és àgil, es deixa veure bé i continua amb la tradicional facilitat del cine americà per fer-nos sentir la realitat dels àmbits que recrea, especialment els àmbits professionals. Aquesta excel·lència dóna a la pel·lícula una certa ambigüitat perquè si bé el missatge final es escèptic respecte la vigència de qualsevol dels valors convencionals de l’ètica: sinceritat, honestedat, etc., no ho és gens respecte la vigència de l’ètica del treball. Un panorama no gens diferent del dels films de Howard Hawks on l’amor dels protagonistes pel seu ofici és l’única barrera enfront d’un buit moral absolut. El film té un origen teatral i val la pena sentir els diàlegs des del primera frase del film, prou encertada potser com per a perdurar en forma de meme de manera anàloga a d’altres línies famoses de pel·lícules. 

To have and have not

Si jugués a fer una llista de films preferits hi haurien moltes combinacions, però a molt poques es quedaria fora To have and to have not, el film de 1944 dirigit per Howard Hawks i que segurament és el millor treball de Humphrey Bogart, o com a mínim de Bogart fent de Bogart. Malgrat això la presència més recordada en el film és la de la seva futura esposa Lauren Bacall que amb només 19 anys feia un dels debuts més impressionants de la història del cinema (“do you know how to whistle?”. La seva joventut no era obstacle per que demostrés que sabia xiular, entomar una bufetada sense moure les pestanyes, fer d’improvisada infermera o cantar amb un timbre de veu ben peculiar una cançó que podria ser una declaració de principis epistemològic per filòsofs enraonats. “How little we know”. Menys recordat però terriblement  efectiu hi és l’actor que compartia amb Bogart i Bacall el lloc principal dels títols de crèdit, Walter Brennan. La relació del seu personatge amb el de Bogart és un de les millors descricpions d’una amistat feta per Hawks, això és pel cineasta que millor ha reflectit l’amistat en una pantalla. La Warner buscava amb aquest film repetir l’èxit de pocs anys amb Casablanca, cosa que econòmicament va obtenir fent des del meu punt de vista un producte molt atractiu amb menys feixugor romàntica i més lleugeresa vital. Anecdoticament és l’únic film de la història escrit per dos premis nobel, tot i que sembla que una bona part del diàleg fou improvisada i que la famosíssima descripció de com xiular fou una invenció de Hawks

Qüestió moral

Deia Godard que un travelling és eminentment una qüestió moral. Per provar que estava encertat només cal veure la darrera escena de Eldorado

Eldorado

Diumenge, en tornar de Madrid, s’escau que tenim per una vegada temps per posar una pel·lícula. L’atzar decideix que sigui Eldorado de Howard Hawks. Fou el penúltim film del seu autor i generalment és menystingut a les històries del cinema com un remake de Rio Bravo, un film amb molt més prestigi. Durant molt temps, però ha estat el meu film preferit i ara per ara em sembla que no estic gaire lluny de mantenir aquest punt de vista. El dorado i Rio Bravo utilitzen el mateix guió a la major part del metratge de la més nova i essencialment expliquen la mateixa història, però són films ben diferents. Entremig Hawks estava tenint evidències del seu progressiu allunyament del públic. Cada cop el seus films feien menys diners. El protagonista, Wayne havia ja estat diagnosticat del càncer pulmonar que anys després acabaria amb la seva vida. Així com Rio Bravo, El Dorado és un dels més bonics himnes que el cine hagi produït sobre l’amistat. Hawks està aquí més desinteressat de l’acció per dirigir l’atenció de l’espectador a la relació entre els quatre protagonistes. A això afegeix, una mirada sobre la mort i l’envelliment, alhora resignada, estoica i sarcàstica, mirada potser fruit de les peripècies dels seus autors de les que parlàvem abans. Hawks perdia el favor del públic però havia guanyat l’adoració de la crítica francesa i ja es veia a ell mateix com l’autor d’una teoria que du fins a les darreres conseqüències a aquest film. La seva teoria és que l’important són els personatges i no la història. Això queda facilitat si tens gent tan valida i en estat de gràcia que feren el film, com James Caaan, John Wayne, Arthur Hunnicut o el gran Robert Mitchum. El fruit d’aquesta comèdia és que si pot semblar injust que Eldorado sigui oblidat a la llista dels millors westerns és una errada monumental oblidar que és, alhora, una divertidíssima comèdia  i el millor exemple dins del cine de Hawks de la facilitat del seu autor per saltar per sobre de les fronteres entre els gèneres