America, America

Fa un grapat d’anys la filmoteca de Barcelona va oferir una projecció d’America, America d’Elia Kazan que comptà amb la presència  de l’autor de l’obra. Fou un gran vespre pels que hi érem aquell dia i un dels millors records que tinc de la sala de l’Avinguda de Sarrià.  Aquesta setmana he pogut reveure’l film, cosa que no feia des de fa temps, i aquesta nova visió m’ha confirmat l’admiració sentida per aquesta obra. Kazan no era un home modest i a les seves memòries compara la seva obra en transcendència i dimensió amb la de John  Ford, cosa que des del meu punt de vista suposa fer un grà massa. Però si hi hagués un lloc de la seva obra que justifiqués aquesta proclamació d’excel·lència seria el film de 1963, també una narració sobre l’emigració com la fordiana grapes of wrath.  Kazan estava sense dubte en el millor moment de la seva carrera, els tres films precedents, A face in the crowd, wild river i splendor in the grass, constituïen la part més sòlida de la seva filmografia, tot i que no li serviren per assolir els èxits del començament de la seva carrera. America, America suposa la culminació d’aquesta tendència però també l’inici d’un declivi professional que li permetria fer només tres pel·lícules més amb dificultats de tota mena i sense gaire èxit.  Vista a hores d’ara em sembla clar que Kazan estava en un moment de total mestratge de la seva capacitat narrativa. És un film molt llarg que no ho sembla, perquè cadascuna de les estacions dels periple del jove Stavros està articulada amb una gran quantitat de suspens, per veure si el jove podrà superar cadascuna de les proves que li calen per arribar a Amèrica, un lloc que pot ser definit com la seva llar perquè és el país de les seves il·lusions, allò més real al capdavall segons Pla, i perquè Stavros un grec nat sota la dominació turca, en realitat, no té cap altra país propi. Fa anys J.Mª Latorre en una crítica parlava de la versemblança moral del film. Stavros no és un pocavergonya ni tampoc un persona del tot íntegre. Està el aquesta mena de mediocritat moral, en la qual ens situem molts human,s que ens deixa en aquesta zona ben incomoda en la que se’t mengen els remordiments quan has obrat malament i et queda sensació de babau quan has deixat d’aprofitar-te de la feblesa dels altres, és a dir, tens remordiments en un sentit oposat. Kazan rodà el film en blanc i negre, després de dos treballs en color, cosa que li permeté donar una intensitat evocadora de l’expressionisme a molts moments de la pel·lícula. Entre les coses que cal dir del film, potser cal fer notar que és el testimoni més important presentat a un mitjà de comunicació de masses del massa oblidat, però determinant del segle XX, genocidi armeni. És també un dels films on es presenta de manera menys idealitzada el final de l’adolescència, entesa com un moment d’irreversible decepció, de constatació de que la nostra força és ben poca cosa en contraposició a una realitat quasi sempre hostil. És també, de manera paradoxal, un film adient per entendre el significat d’Amèrica, tot i que la seva major part transcorri a l’antic imperi otomà.