Les neiges du kilimanajaro

Les neiges du Kiliminjaro és el darrer film de Robert Guédigian molt premiat al darrer festival de cine de Valladolid. Potser per què ja s’havia vist la versió original al festival, el film ha estat projectat aquí només en una versió doblada al castellà. Vaig veure l’anterior film d’aquest director, l’exèrcit dels criminals, i destacava llavors la seva honestedat ideològica i històrica. Aquestes consideracions serien vàlides també per aquest film que es situa als nostres dies. Els protagonistes de la història són una parella formada per un treballador del port de Marsella, que ha acabat la seva vida laboral després d’una jubilació forçosa i per sorteig, i la seva esposa que ha estat a casa pujant uns nens que ja són adults. Els fills i els amics els regalen una viatge a Africa, cosa que havien somniat tota la vida, però un atracament patit a la seva pròpia casa els dificultarà el viatge i el hi farà tornar a plantejar-se el sentit de la seva vida passada i futura.

Guédigian no és allò que en podríem dir un creador de formes, però en un film com aquest es mostra com un cronista sincer i lúcid dels temps en que ens toca viure. Com hem dit, la pel·lícula transcorre a Marsella i el film juga amb el contrast entre la lluminositat d’un dels indrets més privilegiats del mediterrani i la sordidesa de la vida d’alguns dels seus protagonistes. El film explica molt bé també la fractura social existent no pas entre els pobres i els rics (d’aquests no en surt cap), sinó entre els pobres que han pogut construir la seva vida des del marc creat pels pactes que originà l’estat de benestar de la segona guerra mundial i les generacions  posteriors que s’han vist excloses d’aquest pacte. La bona intenció i els bons sentiments dels protagonistes no serveixen però per amagar la seva ceguesa fonamental i en un cert sentit la seva col·laboració amb aquests canvis. Els actors són una aportació essencial a la credibilitat del film i fan creïble un final una final feliç, que tranquil·litza els nostres sentiments, tot i que permet deixar inquieta la nostra raó, ja que les preguntes plantejades no  en tenen res d’òbvies.