America, America

Fa un grapat d’anys la filmoteca de Barcelona va oferir una projecció d’America, America d’Elia Kazan que comptà amb la presència  de l’autor de l’obra. Fou un gran vespre pels que hi érem aquell dia i un dels millors records que tinc de la sala de l’Avinguda de Sarrià.  Aquesta setmana he pogut reveure’l film, cosa que no feia des de fa temps, i aquesta nova visió m’ha confirmat l’admiració sentida per aquesta obra. Kazan no era un home modest i a les seves memòries compara la seva obra en transcendència i dimensió amb la de John  Ford, cosa que des del meu punt de vista suposa fer un grà massa. Però si hi hagués un lloc de la seva obra que justifiqués aquesta proclamació d’excel·lència seria el film de 1963, també una narració sobre l’emigració com la fordiana grapes of wrath.  Kazan estava sense dubte en el millor moment de la seva carrera, els tres films precedents, A face in the crowd, wild river i splendor in the grass, constituïen la part més sòlida de la seva filmografia, tot i que no li serviren per assolir els èxits del començament de la seva carrera. America, America suposa la culminació d’aquesta tendència però també l’inici d’un declivi professional que li permetria fer només tres pel·lícules més amb dificultats de tota mena i sense gaire èxit.  Vista a hores d’ara em sembla clar que Kazan estava en un moment de total mestratge de la seva capacitat narrativa. És un film molt llarg que no ho sembla, perquè cadascuna de les estacions dels periple del jove Stavros està articulada amb una gran quantitat de suspens, per veure si el jove podrà superar cadascuna de les proves que li calen per arribar a Amèrica, un lloc que pot ser definit com la seva llar perquè és el país de les seves il·lusions, allò més real al capdavall segons Pla, i perquè Stavros un grec nat sota la dominació turca, en realitat, no té cap altra país propi. Fa anys J.Mª Latorre en una crítica parlava de la versemblança moral del film. Stavros no és un pocavergonya ni tampoc un persona del tot íntegre. Està el aquesta mena de mediocritat moral, en la qual ens situem molts human,s que ens deixa en aquesta zona ben incomoda en la que se’t mengen els remordiments quan has obrat malament i et queda sensació de babau quan has deixat d’aprofitar-te de la feblesa dels altres, és a dir, tens remordiments en un sentit oposat. Kazan rodà el film en blanc i negre, després de dos treballs en color, cosa que li permeté donar una intensitat evocadora de l’expressionisme a molts moments de la pel·lícula. Entre les coses que cal dir del film, potser cal fer notar que és el testimoni més important presentat a un mitjà de comunicació de masses del massa oblidat, però determinant del segle XX, genocidi armeni. És també un dels films on es presenta de manera menys idealitzada el final de l’adolescència, entesa com un moment d’irreversible decepció, de constatació de que la nostra força és ben poca cosa en contraposició a una realitat quasi sempre hostil. És també, de manera paradoxal, un film adient per entendre el significat d’Amèrica, tot i que la seva major part transcorri a l’antic imperi otomà.

J. Edgar

J. Edgar és el títol de la biografia de Hoover, el director del FBI des de 1924 a 1972, el darrer film de Clint Eastwood, interpretat per Leonardo di Caprio, en un paper ja del tot allunyat dels que el feren famós i el convertiren en un ídol per adolescents, i Naomi Watts. Com l’anterior pel·lícula comentada a aquest bloc, el film té un indiscutible interès des d’un punt de vista històric amb la presentació d’un personatge molt rellevant a la història dels USA i poc conegut pel gran públic. No és clar, però, si sabem gaire de Mr. Hoover un cop ha acabat la pel·lícula. Tampoc és clar que això sigui una objecció contra el film. La pel·lícula més reputada de la història del cinema és un biopic que, comptat i debatut, tampoc no es diu res de definitiu sobre qui era Mr. Kane. El vell Eastwood té prou saviesa, com en tenia el jove Welles, per saber que la capacitat de mostrar del cinema és indestriable de la seva capacitat per amagar. La crítica del film pel que m’ha arribat no ha estat del tot favorable, però cap film d’Eastwood n’ha gaudit mai, és el temps que revaloritza les seves pel·lícules.  Jo en vaig tenir una impressió més aviat favorable. El film va superar el test de Mr. Cohn, no em vaig haver de remenar a la butaca, tot i ser un film més aviat llarg i sense intriga, perquè en el gènere biogràfic el final mai no és misteriós. És el segon biòpic rodat per Eastwood, el primer estava dedicat a un dels seus ídols, el saxofonista Charlie Parker. En tots dos casos rebutja l’establiment d’una trajectòria lineal i el film està ple de flash-backs, cosa que afegida al poc coneixement de la història del públic fa que sigui un film, em sembla, de difícil comprensió per a la major part del públic. Evidentment, el film pot resultar més difícil d’apreciar pels que sí coneixen la figura de Hoover. El caràcter sinistre del personatge que ha estat el més divulgat només coincideix parcialment amb l’incarnat per di Caprio i evidentment el film és massa escèptic com par atrevir-se a condemnar o a justificar el seu protagonista. Em sembla que a hores d’ara Eastwood és massa escèptic com per fer cap de les dues coses. És clar pels que veiem el film que Hoover no tenia el mateix codi moral per a tothom o, millor dit, que feia una diferent consideració dels seus actes i els dels altres, si us plau podeu anomenar això relativisme moral, la qual cosa difícilment el convertiria en una excepció. Hi ha gent que s’ha mostrar queixosa de què pel film passin figures com Roosevelt, McCartthy, Kennedy o Nixon com figures secundàries. Certament la relació d’Edgar amb els seus caps podria haver tingut més pes i llavors el film seria un altre. Segurament més didàctic. No tinc clar, però, si allò que ens convé a tots plegats és que Eastwood faci films didàctics. Si que em sembla que J. Edgar és una aportació essencial a una obra que com  la de John Ford acaba fornint en el seu conjunt una història d’Amèrica des d’una perspectiva ben pròpia i gens reductible a tòpics preestablerts.