Harry Brown

Harry Brown és un film britànic del director Daniel Barber, rodada el 2009. Explica la història d’un home gran que du una vida molt solitària, reduïda a les visites a l’hospital per veure la seva dóna, malalta terminal sense conciència, i a les partides d’escacs amb un altre jubilat. La dona mor i el seu amic li comenta que està sent assetjat per una banda d’adolescents. Tot i el consell d’Harry d’anar a la policia, el seu amic es protegeix amb una baioneta que no es prou per aturar els joves que li donen mort. El seu intent d’autodefensa fa però que els possibles defensors dels joves tinguin l’opció d’al·legar defensa pròpia i llavors, Harry, que ha estat un marine de servei a Irlanda del Nord decideix que ja n’hi ha prou i tractará de venjar la mort del seu amic

Tot aquest argument té un interès limitat i es sembla de manera sospitosa a molts dels que hem vist des del llunyans temps quan Charles Bronson feia de protagonista. Aquí però no tenim Bronson, sinó Michel Caine  i només això ja justifica plenament la visió del film. Caine no ha deixat mai de treballar, però l’edat li feia difícil tenir papers protagonistes. Aquest film trenca aquesta tendència. La presència de Caine constitueix el seu argument més important i ens permet constatar que tot i el pas del anys i l’envelliment, Caine manté el magnetisme propi de les grans estrelles que el caracteritzava a títols idiosincràtics del cine britànic, com The Italian job, o del cine universal, com la primera versió de The Sleuth.

El film és contemporani de Gran Torino i té moltes coses en comú: la presència d’una estrella icònica i la història de l’enfrontament entre un ancià i una banda juvenil. Els separa els fets de que el sentit de l’humor aquí és més aviat escàs i, de manera coherent, la violència, que  al film britànic és  mostrada amb escreix (mentre que al film d’Eastwood s’insinua molt més del que es mostra). El film d’Eastwood documenta la mort d’una Amèrica però deixa esperances per pensar de que pot sortir una de nova, el film de Barber en canvi no fonamenta cap lectura  optimista. En aquest sentit és coherent amb una línia tradicional del cine britànic caracteritzada pel seu pessimisme (la societat britànica està estructurada des d’una fractura social infranquejable) i el seu alè realista que aquí es fa palès a les localitzacions de l’estate on viu  el personatge de Caine, el qual per cert està a Wanworth barri on va viure Caine, quan encara no era Caine (un altre tret comú amb el personatge és que Caine també estigué amb els Marines, al temps de la guerra de Corea)