Harry Brown
és un film britànic del director Daniel Barber, rodada el 2009. Explica la
història d’un home gran que du una vida molt solitària, reduïda a les visites a
l’hospital per veure la seva dóna, malalta terminal sense conciència, i a les
partides d’escacs amb un altre jubilat. La dona mor i el seu amic li comenta
que està sent assetjat per una banda d’adolescents. Tot i el consell d’Harry d’anar
a la policia, el seu amic es protegeix amb una baioneta que no es prou per
aturar els joves que li donen mort. El seu intent d’autodefensa fa però que els
possibles defensors dels joves tinguin l’opció d’al·legar defensa pròpia i
llavors, Harry, que ha estat un marine de servei a Irlanda del Nord decideix
que ja n’hi ha prou i tractará de venjar la mort del seu amic
Tot aquest
argument té un interès limitat i es sembla de manera sospitosa a molts dels que
hem vist des del llunyans temps quan Charles Bronson feia de protagonista. Aquí
però no tenim Bronson, sinó Michel Caine
i només això ja justifica plenament la visió del film. Caine no ha
deixat mai de treballar, però l’edat li feia difícil tenir papers
protagonistes. Aquest film trenca aquesta tendència. La presència de Caine
constitueix el seu argument més important i ens permet constatar que tot i el
pas del anys i l’envelliment, Caine manté el magnetisme propi de les grans
estrelles que el caracteritzava a títols idiosincràtics del cine britànic, com
The Italian job, o del cine universal, com la primera versió de The Sleuth.
El film és
contemporani de Gran Torino i té moltes coses en comú: la presència d’una
estrella icònica i la història de l’enfrontament entre un ancià i una banda
juvenil. Els separa els fets de que el sentit de l’humor aquí és més aviat
escàs i, de manera coherent, la violència, que al film britànic és mostrada amb escreix (mentre que al film
d’Eastwood s’insinua molt més del que es mostra). El film d’Eastwood documenta
la mort d’una Amèrica però deixa esperances per pensar de que pot sortir una de
nova, el film de Barber en canvi no fonamenta cap lectura optimista. En aquest sentit és coherent amb
una línia tradicional del cine britànic caracteritzada pel seu pessimisme (la
societat britànica està estructurada des d’una fractura social infranquejable)
i el seu alè realista que aquí es fa palès a les localitzacions de l’estate on
viu el personatge de Caine, el qual per
cert està a Wanworth barri on va viure Caine, quan encara no era Caine (un
altre tret comú amb el personatge és que Caine també estigué amb els Marines,
al temps de la guerra de Corea)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada