The artist

Veig la molt premiada The Artist,  de Michl Hazanivicisu el film que ha tingut un èxit ressonant a la darrera edició dels Oscar. Tant a Barcelona, com  a Londres tendia més aviat a defugir els films que l’Acadèmia presenta com a fita de l’any, però les circumstàncies són unes altres. La pel·lícula explica la transició del cine mut al sonor, una temàtica que ha estat explorada per d’altres grans films com Sunset Boulevard o Singing in the rain.   A diferència d’aquestes però aquí no hi ha perdedors, com els personatges de Gloria Swanson o Jean Hagen, sinó un final feliç i redemptor on ningú no surt perdent. Com ha estat molt publicitat a la pel·lícula no es parla (gairebé) la qual cosa no vol dir estrictament que sigui muda. De fet, entre el que menys em va agradar hi ha el fet que la pel·lícula utilitzi com a música de fons la banda sonora d’un altre film, en concret el tema d’amor de Vertigo que es deixa sentir a la seva integritat a la resolució dramàtica del film. Un recurs que em va fer més aviat poca gràcia doncs trencava el lligam entre la música d’Herrman i les imatges per les que foren concebudes, tot i que, això si, servien per recordar que Vertigo és a molt bona part del metratge essencialment una pel·lícula muda (com podria ser-ho the rear window on el diàleg és interessant però podria ser suprimit sense afectar la comprensió de la història).

El film és molt essencialment francès perquè l’exercici de cinefília que constitueix la seva essència és molt propi la tradició gala.  Aquesta cinefília te relació, clarament, amb el contingut però també amb les formes, molt reconeixibles pels que han vist films del període. Tanmateix si alguna cosa em queda clar com a conclusió del film és la poca manca  de connexió amb els films rodats durant els anys 20; la impossibilitat de recuperar el poder de la imatge i el muntatge que fou assolida i perduda en aquells moments. Per això com he dit més que a les pel·lícules mudes el film es remet a la seva rememoració, cosa exemplificada a la figura del seu protagonista, presentat com una barreja de John Gilbert, l’estrella del cine mut que no va poder fer la transició al sonor, i Gene kelly, ja que allò més entranyable del film és el seu homenatge al tap dancing. 

Lola

La cinematografia com a font de plaer és una realitat ben acreditada. Darrerament una font de joia en aquest sentit han estat les pel·lícules de Jacques Demy, un cinesta que fins fa poc no coneixia en absolut, doncs va desapareixer d’escena més o menys quan jo em començava a interessar pel tema. Dissabte vaig disminuir una mica la meva ignorància veient un  dels seus primers film, Lola, rodat l’any 1961 i precedent del seu film més recordat, els paraigües de Cherbourg. De fet, la connexió amb aquest film és evident perquè comparteixen un dels protagonistes. Roland Cassard, l’home que acaba fent-se càrrec als paraigües de la jove Deneuve i del seu fill, ens és mostrat uns anys abans de fer-se ric,  de fet sabrem perquè es fa ric tot i que això no sigui gaire important, aturat i sense cap direcció per la seva vida. De fet, tot i aquest lligam jo trobo que el film té encara més relació amb les demoiselles. Com al film que transcorre  a Rochefort, un bar molt francès és un dels escenaris bàsics i la importància de l’atzar a la vida és segurament el tema més important. La història barreja diferents personatges entrelligats entre si:  Cassard poc abans de deixar Nantes per un misteriós treball a Sudafrica, una mare vídua amb una filla adolescent, Frankie un mariner americà que fa somniar la noia i està enamorat de Lola, un ballarina de Cabaret i la mateixa Lola, una jove de vint i no gaire anys mare devota d’un nen que espera el retorn del pare, un home anomenat Michel que l’abandonà per anar als mars del sud després d’haver-la deixat embarassada.  Roland i Lola havien estat amics però perderen contacte després de la guerra. La nova trobada li fa pensar a Roland que Lola és allò que li falta per donar sentit a la seva vida però Lola no li correspon i això acaba de decidir Roland a deixar Nantes.

La pel·lícula és totalment característica de l’explosió de creativitat que suposà la nouvelle vague, (és molt notable la utilització dels carrers de Nantes com escenari cinematogràfic)  però a més reflecteix una de les seves personalitats més interessants. Crec que Demy fou el que millor realitzà quelcom que també cercava Godard però pel què el cineasta de Nantes tenia una millor facilitat: fer la síntesi entre J.P. Sartre, molt dels trets del personatge de Cassard són propis del protagonista d’una novel·la existencialista, i Gene Kelly, entenent el seu cine com una de les mostres més reeixides i directes de l’alegria de viure. Una síntesi a la qual potser acaba imposant-se una mica Kelly que estava segurament més a prop de la veritat. El film parteix d’una premissa psicològica que molts trobaren discutible i del tot falsa, la persistència de l’amor malgrat el pas del temps i l’absència perllongada. Personalment per mi és del tot versemblant encara que no se m’escapi el seu caràcter anacrònic. Lola és Anouk Aimée una les estrelles més important del moment al cinema europeu, llavors en el seu moment culminant com a dóna i com  a actriu capaç de fer creïble un personatge oscil·lant a la difícil frontera entre allò sublim i allò ridícul.  El film està  dedicat a Max Opüls, cosa que constitueix, vist amb perspectiva, una declaració d’intencions i de bon gust.