Veig la molt premiada The Artist, de Michl Hazanivicisu el film que ha tingut un èxit ressonant a la darrera edició dels Oscar. Tant a Barcelona, com a Londres tendia més aviat a defugir els films que l’Acadèmia presenta com a fita de l’any, però les circumstàncies són unes altres. La pel·lícula explica la transició del cine mut al sonor, una temàtica que ha estat explorada per d’altres grans films com Sunset Boulevard o Singing in the rain. A diferència d’aquestes però aquí no hi ha perdedors, com els personatges de Gloria Swanson o Jean Hagen, sinó un final feliç i redemptor on ningú no surt perdent. Com ha estat molt publicitat a la pel·lícula no es parla (gairebé) la qual cosa no vol dir estrictament que sigui muda. De fet, entre el que menys em va agradar hi ha el fet que la pel·lícula utilitzi com a música de fons la banda sonora d’un altre film, en concret el tema d’amor de Vertigo que es deixa sentir a la seva integritat a la resolució dramàtica del film. Un recurs que em va fer més aviat poca gràcia doncs trencava el lligam entre la música d’Herrman i les imatges per les que foren concebudes, tot i que, això si, servien per recordar que Vertigo és a molt bona part del metratge essencialment una pel·lícula muda (com podria ser-ho the rear window on el diàleg és interessant però podria ser suprimit sense afectar la comprensió de la història).
El film és molt essencialment francès perquè l’exercici de cinefília que constitueix la seva essència és molt propi la tradició gala. Aquesta cinefília te relació, clarament, amb el contingut però també amb les formes, molt reconeixibles pels que han vist films del període. Tanmateix si alguna cosa em queda clar com a conclusió del film és la poca manca de connexió amb els films rodats durant els anys 20; la impossibilitat de recuperar el poder de la imatge i el muntatge que fou assolida i perduda en aquells moments. Per això com he dit més que a les pel·lícules mudes el film es remet a la seva rememoració, cosa exemplificada a la figura del seu protagonista, presentat com una barreja de John Gilbert, l’estrella del cine mut que no va poder fer la transició al sonor, i Gene kelly, ja que allò més entranyable del film és el seu homenatge al tap dancing.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada