el hombre de al lado

Veig el cap de semana passat una pel·lícula argentina, el hombre de al lado, dirigida per la parella formada per Mariano Cohn  i Gaston Duprat. La pel·lícula explica la relació de dos veïns pertanyents a mon oposats, un venedor de cotxes força primitiu i un dissenyador reconegut que té el seu domicili a l’emblemàtica casa Curutchet (l’únic treball sudamèrica  de le Corbusier). Un dia el primer decideix il·luminar la seva casa (que imaginem més aviat insignificant) fent una finestra sense permís a la paret mitjancera que el separa de la casa del dissenyador amb el que els dos mons oposats entren en contacte.

La crítica ha insistit en les referències a Hitchcock, ben obvies en un film que tracta de la mirada dels altres. Pensar la relació amb Rear Window és interessant però jo he pensai més a Mankiewicz , en concret al seu magnífic comiat del cine, perquè també aquí la diferència de classes esdevé un tema central i això és molt d’agrair per algú com jo provinent d’un país on les diferències de classes han estat dirigides pels intel·lectuals orgànics a l’àmbit d’allò innombrable, impensable ( i considerant a més que ara em toca viure a un altre país on la mentalitat de la gent fa la lluita de classes impossible). Potser això té alguna cosa a veure amb el caràcter obertament fastigós del protagonista principal del film, excel·lentment interpretat per l’actor Rafael Spregelburd. Dir del seu personatge que composa un intel·lectual típic pot ser vist com un insult a la classe intel·lectual en general, tot i que no em semblaria especialment injust. Spregelburd troba una digna replica al treball de Daniel Araoz, l’invasiu veí, el qual en comparació amb el dissenyador pot ser vist com un representant en alguns moments de la common decency. El però més evident és que el contrast és tan agut que acaba resultant un mica maniqueu. Aquí la comparació amb The Sleuth em sembla un altre cop oportuna, perquè tot i que l’heroi del film pugui ser el personatge  de Caine, Mankiewicz no ens amaga els aspectes foscos del seu personatge ni permet que Olivier deixi de mostrar-se quasi sempre com un personatge ben atractiu. El problema del film és que hi ha molt poc de valuós, simpàtic i defensable a la vida del dissenyador. Això afecta a la qualitat dramàtica del film però potser li fa guanyar pes com a testimoni de la buidor espiritual que vivim tots plegats. L’altre inconvenient és que potser sobren quinze minuts, però això és ben poca cosa considerant l’allargament innecessari que caracteritza el cinema contemporani. Els inconvenients però no han de ser vistos com a un obstacle per veure i anar seguint la carrera d’aquesta parella de realitzadors.

North by Northwest

Per provar el Blue-ray que hem portat a casa trio la versió en aquest format de North by Northwest. Em quedo no del tot satisfet. Evidentment no per la part que pertoca a Cary Grant i Sir Alfred sinó pel suport tècnic que em deixa una sensació lleugerament incomoda d’hiperrealisme. Per primera vegada veig el film amb adolescents i em sembla trobar més testimonis per recolzar la profecia de Manckwiezic fa trenta anys: la conseqüència dels superefectes especials és que la gent va perdent  l’oïda pels diàlegs. Constato també que el seguiment de la trama és fa difícil perquè a hores d’ara, ja gairebé cap pel·lícula fa us de l’el·lipsi, un instrument narratiu essencial al cinema de  Sir Alfred. Com que les idees generals sobre el film ja les vaig exposar a una entrada del dietari fa dos anys, simplement  esmentaré que vaig tenir la sort fa deu anys de veure al MOMA el story board de l’escena de l’avió, segurament el major exemple del muntatge mental previ a partir del qual rodava les seves pel·lícules Hitchcock. Pensat fredament és una manera ben ximple de matar algú, però el rigor de la planificació i la ironia metalinguïstica de l’autor la converteixen en un fragment de cine excepcional. Sí els poders d’Hitchcock es fan palesos a aquesta escena,  cap altre moment de la pel·lícula ens mostra l’habilitat de Grant com la subhasta d’obres d’art on es dedica a fer mullader per poder fugir dels dolents i ser detingut per la policia

El mundo es grande

El mundo es grande y la felicicidad esta a la vuelta de la esquina és el títol d’una coproducció entre diversos països europeus basada a una novel·la alemanya de finals del segle passat. Narra la història d’un jove alemany d’origen búlgar que en un accident perd als seus pares i queda afectat d’amnèsia. El seu avi intenta ajudar-lo fent un viatge en bicicleta pels camins por on va fugir de la Bulgària comunista. Al film convergeixen tres grans línies: una filosofia positivista de la vida, propera per posar un exemple a la d’Amelie, una reflexió sobre l’omnipotència i la controlabilitat alhora de l’atzar i un advertiment-recordatori dels aspectes més ombrívols de la dictadura comunista, il·lustrats amb flahs-backs on es veu la peripècia de la família del noi per fugir de Bulgària. La primera línia és la que menys satisfactòria em sembla, predisposat com estic per les meves experiències i com soc de mena, però té un ferm recolzament a la credibilitat i la presència de l’actor que fa d’avi, un superefectiu Miki  Manojlovic. L’avi, a més d’opositor al comunisme i ex campió de ciclisme, és un gran jugador de backgammon (joc ben popular a aquella part del continent on aquest acaba però mai no termina de començar com es diu a la primera frase de la pel·lícula) i aquest joc on tot depèn dels daus, però on si saps jugar mai una tirada no és dolenta és el fonament de la reflexió apuntada, més oportuna que original. Potser allò més efectiu dels films són els flasb-backs on ens presenta la degradació  moral imposada pels règims comunistes i, tema molt poc tocat i comentat, la connivència i l’aprofitament que als països democràtics alguns  en treien d’aquesta situació. La pel·lícula és el segon treball d’un jove director bulgar, Stephan Komandarev i era l’única pel·lícula que dissabte a primera hora de la tarda es podia veure a Valladolid subtitulada. El públic no era però realment nombrós, jo i els meus dos acompanyants, així que si voleu passa a ser “emprenedors”,  com de manera cursi es diu sovint ara, no us dediqueu a passar cine original a aquesta ciutat.

EL ARBOL DE LA VIDA

"El árbol de la vida" es una película muy radical en su planteamiento, muy alejada de lo que se suele conocer como cine comercial. No obstante, el hecho de que Brad Pitt esté al frente del reparto, y también figure Sean Penn, puede hacer que vaya gente que, de otra manera, no irían a ver una película de estas características. En el cine de Terrassa donde la vi ayer por la noche, de una cincuentena de personas, conté seis deserciones y unos cuantos aplausos irónicos cuando acabó la película. Supongo que el boca a boca funcionara pronto y rápidamente se exhibirá en pocas salas. 
Han dicho que es una película sin argumento. Efectivamente, prácticamente no lo hay y tampoco hay casi diálogos. De hecho, dejando aparte la banda sonora, podría ser una película muda. Los diálogos, escasos, tampoco aportan mucho y creo que el personaje femenino de la película no llega a abrir la boca y sólo oímos su voz en off.
Sin embargo, creo que es una película muy interesante. Es espléndida desde un punto de vista visual y, ante la reseñada falta de un argumento convencional, esa plástica nos invita a dejarnos ir y que la película nos llevé por donde queramos.
Me imagino que un reproche que se hará a la película será el preciosismo de las imágenes naturales, que se repiten bastante a lo largo la película, y habrá gente que dirá "la fotografía era muy buena" para significar que el film en si les ha parecido un rollo. Bien, yo creo que el verdadero "personaje" de la película es la naturaleza y por eso no me parece ociosa la atención, cariño y mimo con la que Malick la muestra.
En síntesis, podríamos decir que la película hace que nos preguntemos sobre nuestro papel en el universo, qué sentido tiene nuestra existencia en el mismo y la  relación con los familiares que nos son más cercanos.
La estructura del film hará que todo el mundo, sea o no creyente, pueda ver e interpretar lo que quiera si, como decía, conecta con la película y se deja atraer por los interrogantes que plantea.
No cabe duda que otros cineastas han transitado por esos caminos. A mi me viene a la memoria Kubrick con su búsqueda de Dios y la evolución en su  2001, o los films de Ozu sobre las relaciones familiares y la naturaleza. No obstante, el estilo con el que se acerca Malick es totalmente diferente y creo que lo hace con mucha personalidad, aunque sea con un lenguaje que no conectará con el gran público.
Por último, creo que hay una localización de exteriores en Bryce Canyon (un lugar horrible para perder una vaca) así que espero Jordi me confirmes si es así.

LA PIEL QUE HABITO

Voy a ver la última película de Almodóvar justo el día del estreno. De entrada, me parece un film efectista, pero también efectivo en el sentido que no me aburrió y se me pasaron las casi dos horas que dura bastante rápidas, que es de lo que se trata.
No obstante, pensando luego en la película, me parece que tiene un problema de guión (Almodóvar declaró que le costó mucho sacarlo adelante) y que la película acaba de manera precipitada y justo cuando podía venir la parte más interesante, explotar más en el tiempo las relaciones entre creador y criatura.
También, y que se ha hecho por parte la crítica alusiones a la novela y películas sobre Frankenstein, me parece que estaría bien que Banderas, en la caracterización de su personaje, hubiera introducido esas dosis de locura que aportó el insuperable Peter Cushing en las películas de la Hammer.

GIANNI E LE DONE

De manera excepcional, ayer acudo al cine y veo "Gianni y sus mujeres", extraña traducción del, una vez vista la película, más acertado título italiano "Gianni e le done".   A pesar que se exhibe en el cine de Terrassa en el que se da el cine no comercial, me encuentro con la desagradable sorpresa que la copia está doblada al castellano.
En cuando a la película, es una comedia divertida, se deja ver pasando un rato agradable, y con un fondo ácido al reflejar la soledad y insatisfacción de un pre-jubilado italiano en la Roma actual. No creo que sea un filme con muchas pretensiones y el resultado final es aceptable.

ESCRITO BAJO EL SOL

Ante la práctica imposibilidad de ver cine, comento un rato que vi ayer en La Sexta 3 el inicio y una buena parte de "Escrito bajo el sol". El primer cuarto de hora de la película es un perfecto ejemplo de la naturalidad con la que Ford pasa del drama a la comedia y viceversa. Si esto es una constante en las películas de Ford desde los años 40, en "Escrito bajo el sol" se ejemplifica muy bien pasando de escenas más propias de slapstick a una tan dramática como la muerte del bebe de los protagonistas.
Luego vi un rato con un momento clave: aquel en que Wayne está a punto de reconciliarse con su mujer y conoce, mientras aguarda hablar por teléfono con ella, el ataque a Pearl Harbour. Hay una admiración de Ford hacia el hombre que, por encima de otros lazos afectivos, prioriza su relación con la Armada y es el amor que Ford sentía hacia ese estamento militar. Por último, destacar lo bien insertadas que estan en la película las imágenes que el propio Ford, según dicen con riesgo de su propia vida, había rodado en la batalla de Midway.