Habemus papam

Habemus papam és el darrer film  de Nanni Moretti on s’explica la crisis provocada per les dificultats del cardenal acabat d’escollir Papa en el conclave per assumir el seu nou paper. La pel·lícula no ha agradat a tothom i bona part de la  crítica ha estat reticent. Jo, en canvi, m’ho vaig passar bé durant la seva projecció. M’hi vaig trobar a gust perquè Moretti exposa el seu discurs de manera convincent i és intel·ligent contraposant el catolicisme amb la psicoanàlisi, la religió per excel·lència pels meridionals amb una altra doctrina basada a la fe però del tot oposada. Tothom més o menys coincideix a valorar positivament la primera mitja hora on es planteja el conflicte. La resta ha agradat menys i hom li retreu que hi ha moltes tonteries.  Això però és característic del cine de Moretti amb una tendència exhibicionista  que des d’una lògica argumental estricta voreja la gratuïtat. De fet, ja era del tot gratuïta la seva imitació de Silvana Mangano a Caro Diario tot i que llavors va ser ben celebrada, el torneig dels cardenals jugant a Voleibol dins del Vaticà també ho és però jo ho vaig trobar divertit. Potser és que, com és ben sabut, en tinc un vessant del tot pocasolta. La pel·lícula decebrà possiblement el segment anticlerical del nostre país perquè el retrat de les institucions eclesiàstiques és en general amable. Jo no crec que el col·legi cardenalici sigui tan net d’esperit com es mostra a la pel·lícula, sense quasi cap senyal d’ambició o vanitat, però és clar que Moretti tampoc està interessat especialment en aquest punt i en aquest sentit em sembla més valent, com ell fa, centrar-se a les misèries i contradiccions de la parella de psiconalistes. Moretti treu molt rendiment del seu actor principal, el veterà Michel Piccoli, el qual fa creïble i entranyable el seu paper d’home triat  per Déu que no vol ser-ho