Laura

Quan jo era jove, l’interès pel bon cinema, allò que jo considerava bon cinema, no estava del tot ben vist a facultats com la de filosofia. Avui alguns d’aquest films poden ser estudiats a universitats, cosa que evidentment significa que el potencial de públic i les seves expectatives d’aixecar interès son molt més petits.  En conseqüència hi ha una manera d’entendre i estimar el cinema que quant més va, més marginal sembla i que passarà avall quan passi la meva generació. Espero però encara durar uns anys i en aquest temps mantenir el vell costum de mantenir la memòria viva no sols de les figures més  obvies com Ford, Fellini o Hitchcock, sinó d’alguns més oblidats que assoliren pel·lícules de tanta vàlua com els mestres anomenats. Avui vull recordar un cineasta del que gairebé no es parla o, ben segur, es parla menys del que el seu treball mereix: Otto Preminger. He pogut reveure darrerament Laura i des del començament vair reviure la fascinació que sempre m’ha provocat aquest film, del quals les enciclopèdies parlen com a cine negre, però que és al mateix temps una barreja de dues històries d’amor desesperades, el caràcter necrofílic d’una de les quals  ens endinsa del tot en el cine fantàstic.  M’és ben igual que el guió li doni una explicació racional,  i que molts pensin que la racionalitat de l’argument és un punt a valorar negativament, m’és difícil recordar una escena més meravellosa, en els dos sentits bàsics del terme, que la tornada a la vida de Laura, és a dir de Gene Tierney, l’actriu que mai no es va poder separar d’aquest personatge. Dominant la narració hi és un recurs aparentment poc cinematogràfic però utilitzat amb intel·ligència per Preminnger. La veu del narrador, el Waldo Lynecker, interpretat per Clifton Webb en un paper que justificava una carrera. El film comença amb la seva veu, “mai no oblidaré la tarda en què va morir Laura ...” i acaba amb un commovedor i patètic, “adéu Laura, amor meu  ..”. Entre mig hom pot veure una de les més iròniques i tanmateix sinceres escenificacions de les guerres civils que poden definir l’existència humana feta carn per la magra figura de Mr. Webb. Guerres que tanmateix són el pare de totes les coses i potser l’única manera de viure. Espero que un llarg vespre castellà em doni aviat l’oportunitat de reveure l’altre gran obra de Preminger: Anatomy of a murder