Els diaris publiquen avui la notícia de la mort de Theo Angelopoulos. Ha estat una mort absurda com totes les que són fruit d’un accident de tràfic. Darrerament no trobo el temps de veure gaire cine, ni de bon tros tot el que voldria, però el realitzador que tinc més al cap és possiblement l’autor de la mirada d’Ulisses. Les raons són bàsicament climàtiques. Cada matí quan vaig a Medina em sembla ser-hi dins d’un dels seus fotogrames. Per a molts les seves pel·lícules eren complets homenatges al tedi i, tot que pugui entendre d’on surt aquest punt de vista, jo no hi participo pas. Un altre tema és que no sempre m’hagi estat fàcil seguir la seva carrera, per exemple crec que al Regne Unit no es va distribuir, i si es distribuí fou de manera anecdòtica, the dust of time, la segona part de la trilogia the weeping meadow que em va semblar extraordinària quan la vaig veure a l’hivern del 2005 a Londres. Angelopoulos era un exemple eminent d’allò que significava ser un autor. La definició del seu estil s’imposava a totes les històries que ens comptava, però la seva obra és també presa en conjunt una crònica ben lúcida de tota la història d’Europa explicada des d’un punt de vista, el grec, menys excèntric del que podria semblar. Entre els moments que no podrien deixar d’estar a la meva antologia personal hauria de ser necessàriament el llarguíssim pla-seqüència on el personatge d’Harvey Keitel a la mirada d’Ulisses recorda tots els caps d’anys des del final de la segona guerra mundial fins a la imposició definitiva del comunisme a Rumania, set anys, i més enllà la desaparició d’una forma de vida, units en un pla-seqüència de deu minuts nostàlgic i evocadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada