Cartes d'Iwo jima

Una indicació afortunada de la professora de llengua de Martin em serveix  per reveure cartes d’Iwo-jima. Han passat cinc anys des de la meva primera visió. Eastwood ha seguit treballant però en projectes més petits. Un d’ells fou Thereafter, un film sobre la mort, cosa que el fa molt proper a aquesta realització. El tractament d’Eastwood el fa un film diferent a tots els altres films bèl·lic perquè aquí el problema no és com obtenir una victòria, com realitzar una missió o simplement com sobreviure sinó com fer front a una mort que se sap del tot inevitable perquè la situació i el codi moral dels protagonistes no els hi donen cap mena de sortida. El dramatisme així és d’una intensitat molt superior a l’ordinària i  la mirada d’Eastwood em sembla que és profundament humana. El protagonista, un magnífic Ken Watanabe, fa allò que deu i compleix el seu deure però això no anul·la l’amargor de despedir-se d’una vida que estimava de manera certa i sincera. No recordava el tractament del color, molt singular perquè la pel·lícula sembla en molts moments en blanc i negre tot i haver estat rodada en color, un tractament cromàtic peculiar que la fa més realista. Algunes escenes que recordava bé em segueixen semblant efectives per la seva expressivitat sense grandiloqüència com la lectura de la carta  de l’americà  presoner mort pels soldats japonesos que els permet descobrir que els seus enemics són éssers humans (però seran després uns marinés els que cometran els actes de violència més gratuïts i cruels del film). També recordava l’avistament de la flota americana feta pel soldat Saido quan aquest compren que la batalla d’Iwo-jima només tenia un desenllaç possible atesa la desproporció de forces. Aquesta figura, la del soldat Saido, em fa la pel·lícula propera des d’un aspecte molt personal i íntim. El personatge d’un jove que està ficat, sense tenir cap ganes, en una batalla desesperada i que té a casa la seva dóna i una filla que no coneix encara i que potser no veurà mai reflecteix perfectament la situació del meu avi Miquel que aquest any hagués fet els cent i que estava a l’Ebre mentre la meva mare naixia a Barcelona.