La grande guerra

Menys conegut que el treball d’altres autors contemporanis l’obra de Monicelli mereix un lloc d’honor a la història del cinema i entre els seus treballs destaca el seu film de 1959, la grande guerra, del qual sempre havia sentit parlar molt bé i mai no havia tingut ocasió de veure fins ara. Com en el cas d’alguns dels films més recordats de Visconti podem parlar aquí de cine històric, però la mirada sobre la història és del tot diferent a la mostrada per l’autor d’Il Gatopardo. Si el Princep de Salina o el seu nebot es caracteritzen per la seva lucidesa, els personatges de la Grande Guerra estan en una situació del tot oposada. Monicelli es mostra la història vista des de baix, des del punt de vista on només hi ha un patiment que mai acaba de tenir gaire sentit. Els combatents de la pel·lícula no entenen gaire res del que està passant i tampoc en tenen temps, massa enfeinats per sobreviure, tot i que si poden intuir clarament que els discursos que els encolomen, tenen tant a poc veure amb la realitat com les lectures de les cartes fetes pel tinent Gallina, tenen, en algunes ocasions, amb els textos reals. El paral·lelisme amb Il Gatopardo es pot fer a partir de la rellevància dels dos films.  El procés d’unificació és imprescindible per entendre com és, i sobretot allò que no funciona de l’Italia actual, però l’altre moment determinant fou el de participació a la primera guerra que ens mostra Monicelli

Bàsicament la pel·lícula segueix la trajectòria de dos soldats amb molt poc ganes de combatre des del moment en què entren a files, fins un final fatal per tots dos. Un d’ells és romà, l’interpretat per Alberto Sordi, i l’altre milanès, Vittorio Gassman. Monicelli aplegà doncs potser els dos millors actors de comèdia que mai ha tingut el cinema italià, cosa que fa pensar de la pel·lícula com una comèdia i encara que té escenes molt divertides, això no és del tot exacte perquè la comèdia i la tragèdia estan sàviament dosificades i unides. Gassman i Sordi eren grandiosos i no els cal gaire més que ser-hi per transmetre amb la seva presència. La pel·lícula té molts moments còmics però gairebé tots retornen com a tràgics, principi del tot clar al final de la pel·lícula que conté un darrer pla memorable. La grande guerra és una pel·lícula del tot fonamental i l’obra d’un cineasta capaç de mostrar el tarannà del seu país d’una manera anàloga a com Berlanga capta el ser dels espanyols. Les analogies amb Berlanga de fet s poden estendre més enllà. Com l’autor d’El Verdugo, hi ha relativament poc montatge amb un clar predomini del pla-seqüència i com ell sap treure un partit extraordinari d’uns actors potser sense escola però amb molta tradició al darrera.