Borgnine

Agost se’ns ha dut una de les presències més significatives i populars de la història del cinema, l’actor americà Ernest Borgnine, que ens deixà a l’edat de 95 anys. Condemnat pel seu físic a papers secundaris, Borgnine sempre va saber robar la càmera als actors principals des d’un bon començament quan els seus personatges només semblaven tenir la funció de ser esbatussats pels Gary Cooper o el Sterling Hayden de turn. Borgnine intervé a dos dels meus films favorits i en tots dos la mort del seu personatge constitueix un moment de lluïment personal de primer ordre. La primera mort de la que vull fer memòria és la de Ragnar a The Vikings (Richard Fleischer, 1959) quan condemnat a ser llançat a un pou ple de llops famolencs prega al seu fill (tot i que la relació filial és desconeguda per tots dos) una espasa per poder morir amb ella a la ma i entrar així al paradís, cosa que el jove heroi li concedeix tot i haver de pagar un preu ben car. La segona és la del seu personatge Dutch a The Wild Bunch (Sam Peckinpah, 1969) quan literalment es deixa matar després de veure caure el seu estimat Bishop (la de Borgnine és segurament una de les interpretacions d’un personatge homosexual realitzada de manera més subtil) un moment d’especial intensitat dins d’una de les batalles més apoteosiques de la història del cinema.