Eldorado

Diumenge, en tornar de Madrid, s’escau que tenim per una vegada temps per posar una pel·lícula. L’atzar decideix que sigui Eldorado de Howard Hawks. Fou el penúltim film del seu autor i generalment és menystingut a les històries del cinema com un remake de Rio Bravo, un film amb molt més prestigi. Durant molt temps, però ha estat el meu film preferit i ara per ara em sembla que no estic gaire lluny de mantenir aquest punt de vista. El dorado i Rio Bravo utilitzen el mateix guió a la major part del metratge de la més nova i essencialment expliquen la mateixa història, però són films ben diferents. Entremig Hawks estava tenint evidències del seu progressiu allunyament del públic. Cada cop el seus films feien menys diners. El protagonista, Wayne havia ja estat diagnosticat del càncer pulmonar que anys després acabaria amb la seva vida. Així com Rio Bravo, El Dorado és un dels més bonics himnes que el cine hagi produït sobre l’amistat. Hawks està aquí més desinteressat de l’acció per dirigir l’atenció de l’espectador a la relació entre els quatre protagonistes. A això afegeix, una mirada sobre la mort i l’envelliment, alhora resignada, estoica i sarcàstica, mirada potser fruit de les peripècies dels seus autors de les que parlàvem abans. Hawks perdia el favor del públic però havia guanyat l’adoració de la crítica francesa i ja es veia a ell mateix com l’autor d’una teoria que du fins a les darreres conseqüències a aquest film. La seva teoria és que l’important són els personatges i no la història. Això queda facilitat si tens gent tan valida i en estat de gràcia que feren el film, com James Caaan, John Wayne, Arthur Hunnicut o el gran Robert Mitchum. El fruit d’aquesta comèdia és que si pot semblar injust que Eldorado sigui oblidat a la llista dels millors westerns és una errada monumental oblidar que és, alhora, una divertidíssima comèdia  i el millor exemple dins del cine de Hawks de la facilitat del seu autor per saltar per sobre de les fronteres entre els gèneres