Seven men from now

Seven men from now és el primer del set films que Bud Boetticher rodà amb Randolph Scott. L’inici d’aquesta associació llegendària fou, com passa molt sovint, fruit de la casualitat. La pel·lícula és una producció de Batjack la companyia de John Wayne, el qual projectà la pel·lícula per ell mateix, tot i que finalment desistí perquè el seu amic Ford, el convencé perquè encapçalés un nou projecte anomenat The Searchers.

Possiblement Seven Men from Now no és The Searchers, però no per això deixa de ser una excel·lent pel·lícula des del seu inici, en una escena nocturna, gairebé onírica per la seva abstracció però terriblement efectiva. Un començament que enganxa l’espectador. Després Boetticher fa allò que només pot fer algú amb plena confiança en el seu ofici. Desenvolupa una història plena d’acció amb incidents argumentals variats, definint amb molta precisió els quatre personatges centrals i  utilitzant només 78 minuts. Aparentment, aquesta era la meva impressió de jove quan veia aquests films, la història narrada sembla molt tòpica.  Les aparences en aquest cas enganyen completament. Moltes coses em van semblar del tot originals. Per exemple, el tractament dels indis, apatxes chiricaues, molt més interessats en trobar alguna cosa de menjar que no pas a fer la guerra.  O la presentació dels dos antagonistes masculins amb un heroi superb   i existencialment  fracassat i un enemic força més atractiu caracteritzat per la seva empatia i la certesa dels seus judicis morals.
El film fou fonamental a la carrera de Randolph Scott, el qual es recordat a hores d’ara pels seus treballs amb Boetticher a més de la seva emocionant interpretació a Ride the High County, en aquest film però el centre de la funció no és ell sinó el seu antagonista, Lee Marvin, el qual començava llavors a fer-se un nom en papers secundaris però brillants. En aquest cas esdevé el centre absolut de totes les escenes on és present.

Eldorado

Diumenge, en tornar de Madrid, s’escau que tenim per una vegada temps per posar una pel·lícula. L’atzar decideix que sigui Eldorado de Howard Hawks. Fou el penúltim film del seu autor i generalment és menystingut a les històries del cinema com un remake de Rio Bravo, un film amb molt més prestigi. Durant molt temps, però ha estat el meu film preferit i ara per ara em sembla que no estic gaire lluny de mantenir aquest punt de vista. El dorado i Rio Bravo utilitzen el mateix guió a la major part del metratge de la més nova i essencialment expliquen la mateixa història, però són films ben diferents. Entremig Hawks estava tenint evidències del seu progressiu allunyament del públic. Cada cop el seus films feien menys diners. El protagonista, Wayne havia ja estat diagnosticat del càncer pulmonar que anys després acabaria amb la seva vida. Així com Rio Bravo, El Dorado és un dels més bonics himnes que el cine hagi produït sobre l’amistat. Hawks està aquí més desinteressat de l’acció per dirigir l’atenció de l’espectador a la relació entre els quatre protagonistes. A això afegeix, una mirada sobre la mort i l’envelliment, alhora resignada, estoica i sarcàstica, mirada potser fruit de les peripècies dels seus autors de les que parlàvem abans. Hawks perdia el favor del públic però havia guanyat l’adoració de la crítica francesa i ja es veia a ell mateix com l’autor d’una teoria que du fins a les darreres conseqüències a aquest film. La seva teoria és que l’important són els personatges i no la història. Això queda facilitat si tens gent tan valida i en estat de gràcia que feren el film, com James Caaan, John Wayne, Arthur Hunnicut o el gran Robert Mitchum. El fruit d’aquesta comèdia és que si pot semblar injust que Eldorado sigui oblidat a la llista dels millors westerns és una errada monumental oblidar que és, alhora, una divertidíssima comèdia  i el millor exemple dins del cine de Hawks de la facilitat del seu autor per saltar per sobre de les fronteres entre els gèneres