Els idus de Març és el segon intent de George Clooney com a director. El primer Good Nigth and Good Luck fou un film que vaig considerar del tot reeixit. Evidentment és una glorificació d’un pensament, diguem-ne liberal, que molts consideren insuficient enfront d’Il·lusòries pureses revolucionaries, de revolucions que no han de venir ni són esperades, però que jo trobo molt i molt a faltar en el nostre país. Segurament aquest segon intent ha quedat una mica per sota, potser perquè no és fàcil a hores d’ara donar-li massa més voltes a la història de la pèrdua de la innocència, el tema central de la pel·lícula des del moment en què el protagonista interpretat de manera convincent per Ryan Gossling explica la seva necessitat de creure en allò que diu, una afirmació ben problemàtica per un home del seu ofici (és assessor a la campanya electoral d’un aspirant demòcrata a la presidència dels EEUU interpretat pel propi Clooney). En aquest sentit la pel·lícula no té misteris en relació al seu resultat indefectible: la conversió al cinisme del jove assessor. L’únic misteri és la manera en què això es produirà. La narració d’aquest procés és àgil, es deixa veure bé i continua amb la tradicional facilitat del cine americà per fer-nos sentir la realitat dels àmbits que recrea, especialment els àmbits professionals. Aquesta excel·lència dóna a la pel·lícula una certa ambigüitat perquè si bé el missatge final es escèptic respecte la vigència de qualsevol dels valors convencionals de l’ètica: sinceritat, honestedat, etc., no ho és gens respecte la vigència de l’ètica del treball. Un panorama no gens diferent del dels films de Howard Hawks on l’amor dels protagonistes pel seu ofici és l’única barrera enfront d’un buit moral absolut. El film té un origen teatral i val la pena sentir els diàlegs des del primera frase del film, prou encertada potser com per a perdurar en forma de meme de manera anàloga a d’altres línies famoses de pel·lícules.