Eldorado

Diumenge, en tornar de Madrid, s’escau que tenim per una vegada temps per posar una pel·lícula. L’atzar decideix que sigui Eldorado de Howard Hawks. Fou el penúltim film del seu autor i generalment és menystingut a les històries del cinema com un remake de Rio Bravo, un film amb molt més prestigi. Durant molt temps, però ha estat el meu film preferit i ara per ara em sembla que no estic gaire lluny de mantenir aquest punt de vista. El dorado i Rio Bravo utilitzen el mateix guió a la major part del metratge de la més nova i essencialment expliquen la mateixa història, però són films ben diferents. Entremig Hawks estava tenint evidències del seu progressiu allunyament del públic. Cada cop el seus films feien menys diners. El protagonista, Wayne havia ja estat diagnosticat del càncer pulmonar que anys després acabaria amb la seva vida. Així com Rio Bravo, El Dorado és un dels més bonics himnes que el cine hagi produït sobre l’amistat. Hawks està aquí més desinteressat de l’acció per dirigir l’atenció de l’espectador a la relació entre els quatre protagonistes. A això afegeix, una mirada sobre la mort i l’envelliment, alhora resignada, estoica i sarcàstica, mirada potser fruit de les peripècies dels seus autors de les que parlàvem abans. Hawks perdia el favor del públic però havia guanyat l’adoració de la crítica francesa i ja es veia a ell mateix com l’autor d’una teoria que du fins a les darreres conseqüències a aquest film. La seva teoria és que l’important són els personatges i no la història. Això queda facilitat si tens gent tan valida i en estat de gràcia que feren el film, com James Caaan, John Wayne, Arthur Hunnicut o el gran Robert Mitchum. El fruit d’aquesta comèdia és que si pot semblar injust que Eldorado sigui oblidat a la llista dels millors westerns és una errada monumental oblidar que és, alhora, una divertidíssima comèdia  i el millor exemple dins del cine de Hawks de la facilitat del seu autor per saltar per sobre de les fronteres entre els gèneres

el hombre de al lado

Veig el cap de semana passat una pel·lícula argentina, el hombre de al lado, dirigida per la parella formada per Mariano Cohn  i Gaston Duprat. La pel·lícula explica la relació de dos veïns pertanyents a mon oposats, un venedor de cotxes força primitiu i un dissenyador reconegut que té el seu domicili a l’emblemàtica casa Curutchet (l’únic treball sudamèrica  de le Corbusier). Un dia el primer decideix il·luminar la seva casa (que imaginem més aviat insignificant) fent una finestra sense permís a la paret mitjancera que el separa de la casa del dissenyador amb el que els dos mons oposats entren en contacte.

La crítica ha insistit en les referències a Hitchcock, ben obvies en un film que tracta de la mirada dels altres. Pensar la relació amb Rear Window és interessant però jo he pensai més a Mankiewicz , en concret al seu magnífic comiat del cine, perquè també aquí la diferència de classes esdevé un tema central i això és molt d’agrair per algú com jo provinent d’un país on les diferències de classes han estat dirigides pels intel·lectuals orgànics a l’àmbit d’allò innombrable, impensable ( i considerant a més que ara em toca viure a un altre país on la mentalitat de la gent fa la lluita de classes impossible). Potser això té alguna cosa a veure amb el caràcter obertament fastigós del protagonista principal del film, excel·lentment interpretat per l’actor Rafael Spregelburd. Dir del seu personatge que composa un intel·lectual típic pot ser vist com un insult a la classe intel·lectual en general, tot i que no em semblaria especialment injust. Spregelburd troba una digna replica al treball de Daniel Araoz, l’invasiu veí, el qual en comparació amb el dissenyador pot ser vist com un representant en alguns moments de la common decency. El però més evident és que el contrast és tan agut que acaba resultant un mica maniqueu. Aquí la comparació amb The Sleuth em sembla un altre cop oportuna, perquè tot i que l’heroi del film pugui ser el personatge  de Caine, Mankiewicz no ens amaga els aspectes foscos del seu personatge ni permet que Olivier deixi de mostrar-se quasi sempre com un personatge ben atractiu. El problema del film és que hi ha molt poc de valuós, simpàtic i defensable a la vida del dissenyador. Això afecta a la qualitat dramàtica del film però potser li fa guanyar pes com a testimoni de la buidor espiritual que vivim tots plegats. L’altre inconvenient és que potser sobren quinze minuts, però això és ben poca cosa considerant l’allargament innecessari que caracteritza el cinema contemporani. Els inconvenients però no han de ser vistos com a un obstacle per veure i anar seguint la carrera d’aquesta parella de realitzadors.

North by Northwest

Per provar el Blue-ray que hem portat a casa trio la versió en aquest format de North by Northwest. Em quedo no del tot satisfet. Evidentment no per la part que pertoca a Cary Grant i Sir Alfred sinó pel suport tècnic que em deixa una sensació lleugerament incomoda d’hiperrealisme. Per primera vegada veig el film amb adolescents i em sembla trobar més testimonis per recolzar la profecia de Manckwiezic fa trenta anys: la conseqüència dels superefectes especials és que la gent va perdent  l’oïda pels diàlegs. Constato també que el seguiment de la trama és fa difícil perquè a hores d’ara, ja gairebé cap pel·lícula fa us de l’el·lipsi, un instrument narratiu essencial al cinema de  Sir Alfred. Com que les idees generals sobre el film ja les vaig exposar a una entrada del dietari fa dos anys, simplement  esmentaré que vaig tenir la sort fa deu anys de veure al MOMA el story board de l’escena de l’avió, segurament el major exemple del muntatge mental previ a partir del qual rodava les seves pel·lícules Hitchcock. Pensat fredament és una manera ben ximple de matar algú, però el rigor de la planificació i la ironia metalinguïstica de l’autor la converteixen en un fragment de cine excepcional. Sí els poders d’Hitchcock es fan palesos a aquesta escena,  cap altre moment de la pel·lícula ens mostra l’habilitat de Grant com la subhasta d’obres d’art on es dedica a fer mullader per poder fugir dels dolents i ser detingut per la policia