Els diaris ens informaren el cap de setmana passat de la mort de Ben Gazzara, un dels productes més coneguts de l’Actor’s studio neoiorquí. Fou un actor molt present a les pantalles als seixanta i als setanta, tot i que la part més important de la seva trajectòria professional tingué lloc al teatre. De fet, fou ell que estrenà The cat on a thin roof, tot i que finalment la versió cinematogràfica fou protagonitzada per un molt més comercial Paul Newman. Cinematogràficament, els seus treballs més significatius vingueren de la seva connexió amb John Cassavetes. Gazzara era el protagonista de the Killing of a chinese bookie, film en el qual assolí una de les interpretacions més commovedores que jo hagi vist mai a una pantalla. També acompanyà Gena Rowlands en un film de culte per a molta gent de teatre, Josep Maria Pou per exemple ha manifestat públicament el seu entusiasme, Open Nigth. Jo aquí no tenia a l’abast cap dels films de Cassavetes, pel moment a Barcelona, però vaig poder fer un petit particular homenatge veient un dels meus films preferits on ell és un dels seus protagonistes, Anatomy of a murder, film dirigit per Otto Preminger el 1959.
és una d’aquestes pel·lícules rodades en estat de gràcia. Ja que parlem de Gazzara comencem pel repartiment del tot extraordinari amb un James Stewart que feu un dels seus millors treballs, cosa que és dir molt, Gazzara com el fatxenda oficial acusat d’homicidi en primer grau, una summament torbadora Lee Remick com la seva esposa i possible però no del tot versemblant víctima d’una violació i un jove George C. Scott al costat de l’acusació. Entre els secundaris una presència molt significativa. El jutge que presideix el judici no era cap actor sinó un home de llei real, l’honorable senyor Welch l’home que havia fulminat públicament McCarthy quan li preguntà si havia perdut completament la vergonya. El cine és un art col·lectiu i Preminguer aplegà per aquesta pel·lícula un autèntic Dream Team amb figures com Saul Bass, l’autor dels títols de crèdit, o Duke Ellington que feu la banda sonora i tingué una petita participació com a actor. No soc especialment donat pels films de judicis, però aquest és una excepció. Suposo que la raó d’aquesta connexió és l’escepticisme profund reflectit pel film. Després de les dues hores i mitjà de projecció no sabem sobre el que va succeir la nit en què Barney Guilt va morir gaire més del que se’ns diu al començament de la pel·lícula. En termes positius hom podria dir que Preminger ens dóna els elements per fer-nos la nostra opinió, però més aviat allò fet Preminger com a director, i pels advocats que intervenen a la causa, és material per alimentar els nostres prejudicis. La pel·lícula és evidentment recelosa enfront de la institució del jurat (una institució excel·lent si s’assolís la fita il·lustrada d’alliberar l’humanitat dels prejudicis) i és del tot crítica amb uns advocats que constantment abusen de les regles del joc en el seu favor. Evidentment aquest film fora interessant de veure i comparar amb 12 angry men, la diferència cronològica no és gaire gran, però l’esperit és del tot oposat. El triomf del consens és reemplaçat per l’imperi del prejudici. No puc deixar de recomanar ferventment la segona escena entre l’advocat Biegler (James Stewart) i el tinent Manion, quan el primer li explica al segon de quantes maneres hom pot defensar-se d’una acusació per assassinat. Una explicació perfecta de com funcionar el raonament d’un professional del dret i un moment que l’excel·lència de Stewart i Gazzara posa quasi a l’alçada de la pàgina en la que un atribulat Gulliver intenta explicar als Houynynms per a què serveix un advocat. Potser una bona pel·lícula per passar el vespre precisament avui quan s’ha fet pública la inhabilitació del jutge Garzón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada