Shame

Shame és el segon llargmetratge de Steve McQueen, el cineasta britànic que no fa gaire temps debutà en aquest àmbit amb un film enlluernador i d’una potència inusual, Hunger. Vaig escriure fa tres anys de la meva admiració per aquest film. Potser el millor elogi pel segon és que McQueen ha mantingut els encerts que assenyalava al seu debut: la confiança en el poder de l’ imatge, la humilitat de comptar amb bons guionistes i la imbricació personal amb la història que està contant. Com a Hunger, McQueen es recolza al mateix actor protagonista Michel Fassbender, el qual havia fet de Jung feia poc al darrer film de Cronenberg. L’acompanya en el paper de la seva germana Correy Mulligan, una actriu molt destacada els darrers anys i que fa aquí potser el seu millor treball. Shame és un film sobre l’addicció sexual. El protagonista Brandon és un home que ho té tot, una bona feina i un apartament a New York, però es incapaç d’establir amb el proïsme relacions  amb altre contingut que la (pròpia) gratificació sexual.  Com a intriga, el film no en té gaire. Ens presenta la vida del protagonista, la seva dèria insadollable, en gran part facilitat a llocs com la seva feina per Internet, i sobre tot se’ns presenta la seva impossibilitat absoluta d’establir cap altre mena de relacions en el fracàs de la seva història amb una companya de feina (la qual vol altres coses) i la pertorbació que causa a la seva vida l’arribada de la seva germana. Malgrat tot, McQueen no jutja Brandon ni ens determina la seva imatge. Tot el que sabem del seu passat i el de la seva germana ens ho rebel·la aquesta quan diu que són mala gent, sinó que venen d’un mal lloc. Cadascú dels espectadors queda aquí en llibertat de pensar que és el mal.  Els actors i els director són britànics però el film està rodat a New York, cosa que fa immediatament pensar a d’altres pel·lícules i a mi personalment a Taxi Driver. Potser una de les coses que en deixa a pensar el film és el progrés viscut des els setanta, expressat en el fet que el sociopata (brandon no és violent però no està menys incapacitat per comunicar-se que Travis) ja no és un individu marginal i impossibilitat d’assimilar a la societat sinó algú còmodament instal·lat al seu nucli. Personalment em sembla que McQueen ha reeixit en expressar una de les aparents paradoxes del nostre temps, com el sexe (descrit als temps gloriosos dels seixanta com una força d’alliberament) ha acabat sent tot el contrari. El títol és alhora equívoc i encertat perquè en un mon on de manera absoluta regna el silenci, com és el de Brandon encara que de vegades vagi a locals on hi ha força soroll, la possibilitat de avergonyir-se veritablement és petita.