J. Edgar

J. Edgar és el títol de la biografia de Hoover, el director del FBI des de 1924 a 1972, el darrer film de Clint Eastwood, interpretat per Leonardo di Caprio, en un paper ja del tot allunyat dels que el feren famós i el convertiren en un ídol per adolescents, i Naomi Watts. Com l’anterior pel·lícula comentada a aquest bloc, el film té un indiscutible interès des d’un punt de vista històric amb la presentació d’un personatge molt rellevant a la història dels USA i poc conegut pel gran públic. No és clar, però, si sabem gaire de Mr. Hoover un cop ha acabat la pel·lícula. Tampoc és clar que això sigui una objecció contra el film. La pel·lícula més reputada de la història del cinema és un biopic que, comptat i debatut, tampoc no es diu res de definitiu sobre qui era Mr. Kane. El vell Eastwood té prou saviesa, com en tenia el jove Welles, per saber que la capacitat de mostrar del cinema és indestriable de la seva capacitat per amagar. La crítica del film pel que m’ha arribat no ha estat del tot favorable, però cap film d’Eastwood n’ha gaudit mai, és el temps que revaloritza les seves pel·lícules.  Jo en vaig tenir una impressió més aviat favorable. El film va superar el test de Mr. Cohn, no em vaig haver de remenar a la butaca, tot i ser un film més aviat llarg i sense intriga, perquè en el gènere biogràfic el final mai no és misteriós. És el segon biòpic rodat per Eastwood, el primer estava dedicat a un dels seus ídols, el saxofonista Charlie Parker. En tots dos casos rebutja l’establiment d’una trajectòria lineal i el film està ple de flash-backs, cosa que afegida al poc coneixement de la història del públic fa que sigui un film, em sembla, de difícil comprensió per a la major part del públic. Evidentment, el film pot resultar més difícil d’apreciar pels que sí coneixen la figura de Hoover. El caràcter sinistre del personatge que ha estat el més divulgat només coincideix parcialment amb l’incarnat per di Caprio i evidentment el film és massa escèptic com par atrevir-se a condemnar o a justificar el seu protagonista. Em sembla que a hores d’ara Eastwood és massa escèptic com per fer cap de les dues coses. És clar pels que veiem el film que Hoover no tenia el mateix codi moral per a tothom o, millor dit, que feia una diferent consideració dels seus actes i els dels altres, si us plau podeu anomenar això relativisme moral, la qual cosa difícilment el convertiria en una excepció. Hi ha gent que s’ha mostrar queixosa de què pel film passin figures com Roosevelt, McCartthy, Kennedy o Nixon com figures secundàries. Certament la relació d’Edgar amb els seus caps podria haver tingut més pes i llavors el film seria un altre. Segurament més didàctic. No tinc clar, però, si allò que ens convé a tots plegats és que Eastwood faci films didàctics. Si que em sembla que J. Edgar és una aportació essencial a una obra que com  la de John Ford acaba fornint en el seu conjunt una història d’Amèrica des d’una perspectiva ben pròpia i gens reductible a tòpics preestablerts.