Ciutat de vida i mort

City of Life and death és la crònica de l’anomenat rapte de Nanking, la capital de Xina l’any 1937 quan fou ocupada pels japonesos. El balanç final parla de 300000 morts i 20000 dones violades de manera sistemàtica. Lu  Chuan el director xinés ha fet un film èpic que trigà quatre anys a ser rodat, utilitzant un pressupost molt ampli dins dels marges on es pot moure el cinema xinés. És un film dur de veure, perquè no s’estalvien els detalls de les barbaritats del període. Des de la història de les xineses, però en principi japoneses, destinades als bordells fins les matances massives dels soldats xinesos presoners de guerra i desarmats. Una de les escenes més paoroses, l’enterrament viu de soldats xinesos, és una reconstrucció d’una filmació real mostrada a la televisió americana als anys cinquanta. L’aspecte més polèmic del film és la peripècia del personatge Kodakawa, un soldat japonès horroritzat pel que està veient i vivint. Aquesta figura fou vista en Xina com un intent de minimitzar la gravetat dels fets. Hom pot criticar aquesta elecció des d’un punt de vista potser estrictament històric (tot i que potser ens endinsem llavors en una concepció massa ombrívola de l’ésser humà)però narrativament és una elecció intel·ligent. Altrament, la desfilada de terrors hagués estat insuportable i el film justifica el títol amb petites però no menyspreables notes d’esperança. Al capdavall, l’arquetip de totes les narracions èpiques, la Ilìada homèrica, acaba amb un triomf de la humanitat i de la compassió del tot anàleg al produït pel sacrifici final de Kodakawa. La força de la història és molt gran m’ha absorbit prou com per poder fer una reflexió de caràcter formal, però em sembla que Lu Chuan és un bon coneixedor de les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La narració és fluïda i el film se’m va fer molt curt malgrat les més de dues hores de duració. En tot cas, és del tot induscutible l’aportació que aquest film suposa a la memòria universal del malaurat segle XX