Ahir 15 de març fou el quarantè aniversari de l’estrena de The Godfather. És difícil afegir alguna cosa nova a l’allau d’elogis que continua rebent no només aquest film, sinó el conjunt dels tres. En aquests moments, aquests films de Coppola són segurament els que millor perviuen en el record del públic i en la consideració dels entesos alhora. En un temps on tot passa molt ràpidament la seva persistència és un fet del tot sorprenent però merescut Òbviament això no és casualitat sinó conseqüència de l’encert de Coppola en establir una síntesis entre mecanismes narratius del cine americà, no per això clàssics Coppola és també un deixeble de Corman, i el cine italià dels seixanta, especialment Bertolucci i Visconti. Coppola gaudí d’allò que certament no podia tenir quan treballava per Coppola: els millors treballs de Rota, Willis, Tavoularis, una col·lecció d’actors protagonista i secundaris del tot excepcional. Per no parlar dels de sempre, que tothom recorda, m’agradaria fer memòria que a la primera part apareix breuement però mantenint un intens duel amb Al Pacino, Sterling Hayden i que a la segona tenen un actuació del tot brillant Lee Strasberg en una raríssima aparició cinematogràfica i Michel V. Gazzo, Frank Pentangeli, el qual al costat de Robert Duvall interpreta una de les millors escenes de la pel·lícula: l’amable conversa entre tots dos sobre l’antiga Roma. Ja fa quasi quaranta anys també de la meva primera visió d’aquesta pel·lícula al cine Bosque de Vilanova i la Geltrú. Allò que més m’impacta llavors fou la cruesa d’algunes escenes la mort de Sonny Corleone i, curiosament, l’anunci de la mort de Luca Brasi mitjançant un peix enviat pel correu. Fer prediccions és difícil però els films de Coppola perduraran per la seva capacitat d’explicar el passat real, el passat imaginat que com diria Pla és al capdavall el més real, l’Amèrica a la que creia Americo Bonasera i que mai no va existir i molt possiblement molt del que ja va sent el nostre futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada