Ed Wood

L’exaltació creativa que viu l’artista en el moment màgic de la creació per atansar-se a la creació d’allò sublim és el  tòpic per excel·lència de la imaginació romàntica. Un tòpic repetit fins a l’extenuació i el fàstic. Potser, en part, per això, és a dir per la meva dèria antiromàntica, un dels meus films preferits  dels últims 20 anys, és el biopic que Tim Burton rodà el 94 sobre la vida del director de cine americà Ed Wood jr., el qual per un ampli consens ha estat considerat com el pitjor director de la història del cine. Ed Wood, pel contrari, és considerant la totalitat de la seva carrera la millor pel·lícula de les fetes per Tim Burton. Ed Wood jr.  ens es presentat com  un exemple d’entusiasme i de compromís amb els seus objectius narratius acompanyats d’una manca completa de talent i dels mitjans per fer possible els seus somnis. És una pel·lícula molt divertida i algunes escenes, la lluita de Bela Lugosi, amb el pop gegant són del tot hilarants. El personatge de Wood en ell mateix, , ni de fet cap dels personatges de la pel·lícula em semblen ridículs, segurament perquè a cap altra obra Burton mai va tenir tant encert en fer personatges creïbles i humans. Una part important de l’excel·lència del film es troba als seus intèrprets, especialment en els dos principals Martin Landau i Johnny Depp, els quals es mouen de manera perfecta a la subtil frontera entre allò patètic i allò heroic.  El film de Burton ens mostra, crec, molt bé l’ambigüitat de la dedicació i el compromís, els quals no constitueixen mai una justificació per si mateixos, però tampoc poden considerar-se com mancats de valor i per això en aquest cas si que és obvi que el artista transcendeix la seva obra, objectivament horrible doncs cap altre qualificatiu pot fer justícia als engendres de Wood. Pel discurs de la pel·lícula és fonamental el paper jugat per Orson Welles, el mediador de Wood, i certament una figura equiparable perquè tots dos feien a la vegada de director, actor i guionista. El joc entre les seves diferències, ben establertes per la història, i malgrat tot la seva identitat, és el cor de la pel·lícula.