The cradle will rock

Veig fa unes nits The cradle will rock, el film  de Tim Robbins va rodar l’any 1999 i del que tenia un record molt grat. Els anys no l’han fet pas cap mal. Alguns comentaristes relacionen aquest film amb Altman, cosa que té cert sentit formalment per l’entrecreuament d’històries i la utilització de la càmera, però jo que tinc poca devoció per Altman, em sento molt més atret per aquesta obra de Robbins. La pel·lícula com recordareu barreja moltes trames, però fonamentalment tres: els intents d’Orson Welles i John Houseman per estrenar una obra pro-sindicats amb el mateix títol de la pel·lícula dins del treball del Federal Theatre amb el que llavors col·laboraven, la col·laboració entre Diego Rivera i Nelson Rockefeller per què el primer pintés un mural pel llavors acabat de construir Rockefeller Center i la investigació del congrés americà sobre la ideologia dels responsables del Federal Theatre. Els fets explicats a la pel·lícula són reals. No ho és la seva coincidència cronològica. Robbins és famós com a actor i es recolzà en un  repartiment coral però format per actors de primera qualitat des de la veterana Vanessa Redgrave fins a John Turturro o Bill Murray que llavors començava el període més brillant de la seva carrera. També resulten especialment convincents les recreacions dels personatges històrics més coneguts com Diego Rivera, Orson Welles o Nelson Rockefeller. El  film és essencialment una defensa del compromís polític de l’art, un compromís assenyalat com a inevitable ja sigui en un sentit o en un altre. No em sembla que caigui en la simplicitat del pamflet (un altra tema és que una part de l’opinió publicadora essencialment dretana consideri un horror el mer fet de que existeixen sindicats o que hagin existit). De fet, tot i que l’obra conté una defensa del compromís sindical, l’acció desenvolupada entorn de l’estrena no deixa gens ben parats els sindicats existents, el d’actors concretament, els quals al final contribueixen directament al boicot de l’obra. Tot i com a espectador cinematogràfic en vaig fruir, com a ciutadà contemporani del 2012 la pel·lícula no va ajudar a aixecar el meu estat d’ànim. L’escena final té un caràcter èpic d’exaltació que no hauria de fer-nos oblidar que el film és una successió de desfetes: l’obra només es pogué representar només de manera limitada, el Federal Theatre fou suprimit i el mural de Rivera fou destruït. Tot això en un moment en què la gent estava disposada a la lluita ...

J. Edgar

J. Edgar és el títol de la biografia de Hoover, el director del FBI des de 1924 a 1972, el darrer film de Clint Eastwood, interpretat per Leonardo di Caprio, en un paper ja del tot allunyat dels que el feren famós i el convertiren en un ídol per adolescents, i Naomi Watts. Com l’anterior pel·lícula comentada a aquest bloc, el film té un indiscutible interès des d’un punt de vista històric amb la presentació d’un personatge molt rellevant a la història dels USA i poc conegut pel gran públic. No és clar, però, si sabem gaire de Mr. Hoover un cop ha acabat la pel·lícula. Tampoc és clar que això sigui una objecció contra el film. La pel·lícula més reputada de la història del cinema és un biopic que, comptat i debatut, tampoc no es diu res de definitiu sobre qui era Mr. Kane. El vell Eastwood té prou saviesa, com en tenia el jove Welles, per saber que la capacitat de mostrar del cinema és indestriable de la seva capacitat per amagar. La crítica del film pel que m’ha arribat no ha estat del tot favorable, però cap film d’Eastwood n’ha gaudit mai, és el temps que revaloritza les seves pel·lícules.  Jo en vaig tenir una impressió més aviat favorable. El film va superar el test de Mr. Cohn, no em vaig haver de remenar a la butaca, tot i ser un film més aviat llarg i sense intriga, perquè en el gènere biogràfic el final mai no és misteriós. És el segon biòpic rodat per Eastwood, el primer estava dedicat a un dels seus ídols, el saxofonista Charlie Parker. En tots dos casos rebutja l’establiment d’una trajectòria lineal i el film està ple de flash-backs, cosa que afegida al poc coneixement de la història del públic fa que sigui un film, em sembla, de difícil comprensió per a la major part del públic. Evidentment, el film pot resultar més difícil d’apreciar pels que sí coneixen la figura de Hoover. El caràcter sinistre del personatge que ha estat el més divulgat només coincideix parcialment amb l’incarnat per di Caprio i evidentment el film és massa escèptic com par atrevir-se a condemnar o a justificar el seu protagonista. Em sembla que a hores d’ara Eastwood és massa escèptic com per fer cap de les dues coses. És clar pels que veiem el film que Hoover no tenia el mateix codi moral per a tothom o, millor dit, que feia una diferent consideració dels seus actes i els dels altres, si us plau podeu anomenar això relativisme moral, la qual cosa difícilment el convertiria en una excepció. Hi ha gent que s’ha mostrar queixosa de què pel film passin figures com Roosevelt, McCartthy, Kennedy o Nixon com figures secundàries. Certament la relació d’Edgar amb els seus caps podria haver tingut més pes i llavors el film seria un altre. Segurament més didàctic. No tinc clar, però, si allò que ens convé a tots plegats és que Eastwood faci films didàctics. Si que em sembla que J. Edgar és una aportació essencial a una obra que com  la de John Ford acaba fornint en el seu conjunt una història d’Amèrica des d’una perspectiva ben pròpia i gens reductible a tòpics preestablerts.