The elephant man

Al museu d’art espanyol contemporani es fa un cicle sobre drets humans i filosofia, bastant llarg dura a fins a finals de març, on per il·lustrar el tema de l’exclusió i la mirada de l’altre trien The Elephant Man, el segon llargmetratge de David Lynch i un dels seus pocs èxits comercials. L’elecció és d’una banda del tot oportuna, ja que el film tracta efectivament sobre la mirada al diferent, tot i que no estics segur de què acabi de servir de base per a discursos moralitzant com els que volien fer alguns assistents del debat. Relativament excèntrica dins de la carrera de Lynch m’ha sorprès, no recordo haver-la vist des de la seva estrena, la seva inconfusible filiació. Malgrat haver estat rodada amb un guió convencional, els moviments de càmera i la textura de les imatges no desentonarien ni a la precedent Eraserhead, la raó per la que Mel Brooks productor no acreditat tria Lynch, ni a la magistral Blue Velvet, serveixen per  compensar algunes concessions a l’espectacle com el bon nombre de primers plans dedicats a Anna Brancroft (l’esposa de Brooks). L’home elefant com, és ben recordat, és John Hurt potser en el treball més definitiu de la seva llarga carrera.  La solidesa del guió i la intel·ligència fílmica de Lynch, ben exemplificada amb la seva administració de les imatges del personatge de Hurt fan que totes les escenes mantinguin l’atenció i ens predisposin a mirar la pantalla (mirada gens innocent en aquest cas) però una escena destaca poderosament: el moment en que Merrick a Belgica és alliberat pels seus companys d’espectacle. L’aspecte dels companys indica clarament un homenatge a un dels films més poderosos de la història del cinema, Freaks de tod Browning (un cartell amb el títol d’aquesta pel·lícula és ben visible a la presentació del personatge d’Anthony Hopkins). Com a la història del circ, la solidaritat dels semblants (dels monstres, dels deformes) serà el lloc d’on brollarà l’alliberament i una compassió no mancada d’hipocresia (em vingué al cap la fórmula patockiana de la solidaritat dels escruixits). Aquesta profunda humanitat no és però insòlita a l’obra de Lynch, que anys a venir ens oferiria una pel·lícula tan commovedora i emocionant com the straight story