Espies

Aquestes vacances he tingut alguna ocasió d’anar al cine i, atès que les he repartit entre Londres i Barcelona, he tingut l’oportunitat de veure-les en versió original. Sense triar-ho prèviament he vist dues pel·lícules en principis del mateix gènere tot i que del tot oposades. A Londres, a la pantalla gegant del BFI Imax vaig veure la quarta  part de missió impossible.  De la sèrie televisiva queda ben poc llevat de l’electrizant sintonia composada per Lalo Schiffrin. El protagonista absolut és un Tom Cruise exhibint una bona forma envejable per un senyor que enguany arribarà als cinquanta. Algunes virtuts com a actor també en té, però aquí no li fan gaire falta. L’argument mai no està preocupat de la seva versemblança i em sembla debades parlar de personatges, cosa que no significa que la pel·lícula no pugui ser divertida. Jo m’ho vaig passar molt bé des d’allò que Johnny Depp a Ed Wood anomenava la suspensió de la credulitat. El record del meravellós film de Burton no deu portar-nos l’equívoc. A nivell d’efectes i de mitjans tècnics no espereu cap mena de “cutrerio” sinó tot el contrari. La història de vegades es deixa algun detall que jo diria important (com surt del Kremiln el company de Cruise) però tot plegat l’espectacle val la pena

Satisfacció d’una altra mena vaig trobar a l’altre film que vaig veure a Barcelona, el topo, la versió castellana de Tinker, taylor, soldier, spy dirigida per Tomas Alfredson. No conec la novel·la original de Le Carré ni tampoc la versió feta per la BBC als setanta i interpretada per Alec Guinnes. Ambdues tenen fama d’excel·lents però la pel·lícula no els queda gens enrere. Si abans fèiem abstracció del factor humà allò que commou al film d’Alfredson és la veritat de la  humanitat dels seus personatges. Evidentment això és possible per un equip d’actors extraordinari on es troba gent com John Hurt, Collin firth o comandant l’acció Gary Oldman fent un smiley que és la imatge de la desolació, el desencís i la intel·ligència. L’ambientació i la fotografia és totalment adequada a la història i la narració té una forma no lineal que suposo no serà gaire fàcil pels acostumats als productes normals del mercat. En el seu  moment le Carré oferia un tipus de narració diferent i més profund. Avui amb una certa distància sabem que a més d’això, les seves històries ens ofereixen una perspectiva sobre la buidor moral d’un temps que encara és el nostre i això està perfectament reflectit a les imatges d’aquest film. Més enllà del divertiment un film imprescindible.