Zelig

Woody Allen complirà aquest any 77. La seva carrera segueix però sense el favor del públic que havia tingut en èpoques millors i en general tampoc de la crítica. Tanmateix vist amb perspectiva el conjunt de la seva obra és ben considerable i poca gent discutirà que moltes són entranyables, d’altres estan molt bé i fins i tot algunes amb justícia poden ser qualificades com a obres mestres. Les més assenyalades en aquest cas foren possiblement Annie Hall i Manhattan. Personalment però la meva tria és del tot clara i indubtable. El meu Allen preferit és Zelig, el film estrenat el 1983 després d’un procés d’elaboració perllongat. (cal recordar que el film és anterior a la popularització i utilització dels mitjans de comunicació informàtic). Aquest mes el BFI fa una retrospectiva sobre el director neoiorquí i vaig triar aquest film pel meu retorn nostàlgic a la sala del BFI la primera tarda d’aquest any.

Com és sabut Zelig, personatge interpretat pel mateix Allen, és un camaleó-humà que té la capacitat d’esdevenir com els seus interlocutors no sols mental sinó físicament. La doctora Fletcher, interpretada per Mia Farrow, intenta treure’l d’aquesta condició. El film d’Allen es pot en primer lloc veure com un homenatge a l’obra mestra de Welles, Citizen Kane, ja que segueix el camí plantejat per Welles. Sí aquest situava l’espectador amb un fals documental, i prenia com a fil de la narració les dificultats per completar-ho, tot el film d’Allen està articulat com un fals documental, al qual figures prominents de l’escenari intel·lectual del moment li donen versemblança. La imitació no era un fet estrany a la carrera d’Allen. De tant en tant Allen feia clarament pel·lícules que mimetitzaven els treballs dels seus realitzadors favorits. Tres anys abans Stardust ho havia fet amb Fellini. Els resultats no sempre foren del tot bons però aquí el seguiment de Welles fou només formal i el treball d’Allen s’endinsà en una temàtica no del tot coincident amb la seguida per l’autor de Lust for Evil. Mentre Welles s’interessà per la dificultat de conèixer algú, el film de Zelig tracta al capdavall de la dificultat de ser algú en un temps com el nostre,  ja que la dècada dels vint i els trenta són presentats com el inicis de la civilització de masses. Als vuitanta Allen retenia encara la seva capacitat com a humorista, que darrerament em sembla més esmorteïda, i així el film està ple de situacions còmiques impagables durant tot el seu decurs, però el riure va acompanyar aquí de la tragèdia. No pas la de Zelig personatge fictici sinó la de tots nosaltres, perquè la lucidesa del film està en mostrar en què l’única possible explicació de l’èxit del camaleó és que la seva figura satisfà plenament les nostres aspiracions