La chispa de la vida

Veig ahir La chispa de la vida el darrer film d’Alex de la Iglesia. Jo no soc gaire seguidor del cine espanyol i en concret no he tornat a veure cap film d’aquest director des de El dia de la bestia, pel·lícula que té connotacions mítiques en algun sector, però jo que vaig trobar decebedora, fonamentalment per la seva manca de subtilitat. Molts anys després sembla clar que el realitzador basc no ha progressat en aquest sentit. L’obvietat és un defecte dels diàlegs i alguns, com el monòleg del protagonista sobre els bancs, fan pràcticament envermellir. El guió però és molt millor i De la Iglesia té ofici per dur l’historia amb un ritme adient. El precedent més clar és el film de Wilder del 1951, Ace in the Hole, on un periodista sense escrúpols, interpretat per Kirk Douglas, muntava un espectacle mediàtic sobre un desgraciat accident que deixava un pobre home atrapat dins d’una mina. Aquí la diferència bàsica és que el protagonista interpretat per José Mota és alhora la víctima i el director de l’espectacle, ajudat per l’agent publicitari interpretat per Tejero.  Fora cruel i injust comparar Mota en el seu debut cinematogràfic amb una figura com Kirk Douglas, el qual a més en aquest cas jugava amb l’avantatge de tenir un paper fet a la seva mida (la diferència dels diàlegs és aquí decisiva, els del film espanyol tenen la finalitat d’expressar el que l’espectador pensa, mentre que els de Wilder es queden del tot al teu pensament).  Més interessant és veure que aquesta crítica del sensacionalisme feta per de la Iglesia ho tenia molt més difícil. Wilder feu un film que des del punt de vista europeu semblava profètic ( i suposo que en part aprofità per fer-ho la seva condició de foraster als Estats Units) en un moment on la televisió, el mitjà de masses per excel·lència, era incipient. Avui, a Espanya, en canvi el sensacionalisme dels mitjans als quals la pel·lícula al·ludeix és indiscutible i per tant un treball ben ociós la seva denúncia. De fet, la parodia és impossible, ja que allò ofert per les principals cadenes comercials deixa  molt poc marge per a l’exageració. En aquest sentit és reconfortant que se’ns doni un element de contrast  mitjançant el personatge de Salma Hayek i en general tota la família del protagonista (àdhuc ell mateix en la seva dimensió de pare i marit). Personalment he d’agrair als autors del film un final que pot ser llegit com un triomf (petit i inútil, si voleu, però un triomf) de la dignitat humana, una noble mentida del tot necessària per poder suportar tot el que tenim i el que ens veiem venir.