La grande guerra

Menys conegut que el treball d’altres autors contemporanis l’obra de Monicelli mereix un lloc d’honor a la història del cinema i entre els seus treballs destaca el seu film de 1959, la grande guerra, del qual sempre havia sentit parlar molt bé i mai no havia tingut ocasió de veure fins ara. Com en el cas d’alguns dels films més recordats de Visconti podem parlar aquí de cine històric, però la mirada sobre la història és del tot diferent a la mostrada per l’autor d’Il Gatopardo. Si el Princep de Salina o el seu nebot es caracteritzen per la seva lucidesa, els personatges de la Grande Guerra estan en una situació del tot oposada. Monicelli es mostra la història vista des de baix, des del punt de vista on només hi ha un patiment que mai acaba de tenir gaire sentit. Els combatents de la pel·lícula no entenen gaire res del que està passant i tampoc en tenen temps, massa enfeinats per sobreviure, tot i que si poden intuir clarament que els discursos que els encolomen, tenen tant a poc veure amb la realitat com les lectures de les cartes fetes pel tinent Gallina, tenen, en algunes ocasions, amb els textos reals. El paral·lelisme amb Il Gatopardo es pot fer a partir de la rellevància dels dos films.  El procés d’unificació és imprescindible per entendre com és, i sobretot allò que no funciona de l’Italia actual, però l’altre moment determinant fou el de participació a la primera guerra que ens mostra Monicelli

Bàsicament la pel·lícula segueix la trajectòria de dos soldats amb molt poc ganes de combatre des del moment en què entren a files, fins un final fatal per tots dos. Un d’ells és romà, l’interpretat per Alberto Sordi, i l’altre milanès, Vittorio Gassman. Monicelli aplegà doncs potser els dos millors actors de comèdia que mai ha tingut el cinema italià, cosa que fa pensar de la pel·lícula com una comèdia i encara que té escenes molt divertides, això no és del tot exacte perquè la comèdia i la tragèdia estan sàviament dosificades i unides. Gassman i Sordi eren grandiosos i no els cal gaire més que ser-hi per transmetre amb la seva presència. La pel·lícula té molts moments còmics però gairebé tots retornen com a tràgics, principi del tot clar al final de la pel·lícula que conté un darrer pla memorable. La grande guerra és una pel·lícula del tot fonamental i l’obra d’un cineasta capaç de mostrar el tarannà del seu país d’una manera anàloga a com Berlanga capta el ser dels espanyols. Les analogies amb Berlanga de fet s poden estendre més enllà. Com l’autor d’El Verdugo, hi ha relativament poc montatge amb un clar predomini del pla-seqüència i com ell sap treure un partit extraordinari d’uns actors potser sense escola però amb molta tradició al darrera.

Harry Brown

Harry Brown és un film britànic del director Daniel Barber, rodada el 2009. Explica la història d’un home gran que du una vida molt solitària, reduïda a les visites a l’hospital per veure la seva dóna, malalta terminal sense conciència, i a les partides d’escacs amb un altre jubilat. La dona mor i el seu amic li comenta que està sent assetjat per una banda d’adolescents. Tot i el consell d’Harry d’anar a la policia, el seu amic es protegeix amb una baioneta que no es prou per aturar els joves que li donen mort. El seu intent d’autodefensa fa però que els possibles defensors dels joves tinguin l’opció d’al·legar defensa pròpia i llavors, Harry, que ha estat un marine de servei a Irlanda del Nord decideix que ja n’hi ha prou i tractará de venjar la mort del seu amic

Tot aquest argument té un interès limitat i es sembla de manera sospitosa a molts dels que hem vist des del llunyans temps quan Charles Bronson feia de protagonista. Aquí però no tenim Bronson, sinó Michel Caine  i només això ja justifica plenament la visió del film. Caine no ha deixat mai de treballar, però l’edat li feia difícil tenir papers protagonistes. Aquest film trenca aquesta tendència. La presència de Caine constitueix el seu argument més important i ens permet constatar que tot i el pas del anys i l’envelliment, Caine manté el magnetisme propi de les grans estrelles que el caracteritzava a títols idiosincràtics del cine britànic, com The Italian job, o del cine universal, com la primera versió de The Sleuth.

El film és contemporani de Gran Torino i té moltes coses en comú: la presència d’una estrella icònica i la història de l’enfrontament entre un ancià i una banda juvenil. Els separa els fets de que el sentit de l’humor aquí és més aviat escàs i, de manera coherent, la violència, que  al film britànic és  mostrada amb escreix (mentre que al film d’Eastwood s’insinua molt més del que es mostra). El film d’Eastwood documenta la mort d’una Amèrica però deixa esperances per pensar de que pot sortir una de nova, el film de Barber en canvi no fonamenta cap lectura  optimista. En aquest sentit és coherent amb una línia tradicional del cine britànic caracteritzada pel seu pessimisme (la societat britànica està estructurada des d’una fractura social infranquejable) i el seu alè realista que aquí es fa palès a les localitzacions de l’estate on viu  el personatge de Caine, el qual per cert està a Wanworth barri on va viure Caine, quan encara no era Caine (un altre tret comú amb el personatge és que Caine també estigué amb els Marines, al temps de la guerra de Corea)

The cradle will rock

Veig fa unes nits The cradle will rock, el film  de Tim Robbins va rodar l’any 1999 i del que tenia un record molt grat. Els anys no l’han fet pas cap mal. Alguns comentaristes relacionen aquest film amb Altman, cosa que té cert sentit formalment per l’entrecreuament d’històries i la utilització de la càmera, però jo que tinc poca devoció per Altman, em sento molt més atret per aquesta obra de Robbins. La pel·lícula com recordareu barreja moltes trames, però fonamentalment tres: els intents d’Orson Welles i John Houseman per estrenar una obra pro-sindicats amb el mateix títol de la pel·lícula dins del treball del Federal Theatre amb el que llavors col·laboraven, la col·laboració entre Diego Rivera i Nelson Rockefeller per què el primer pintés un mural pel llavors acabat de construir Rockefeller Center i la investigació del congrés americà sobre la ideologia dels responsables del Federal Theatre. Els fets explicats a la pel·lícula són reals. No ho és la seva coincidència cronològica. Robbins és famós com a actor i es recolzà en un  repartiment coral però format per actors de primera qualitat des de la veterana Vanessa Redgrave fins a John Turturro o Bill Murray que llavors començava el període més brillant de la seva carrera. També resulten especialment convincents les recreacions dels personatges històrics més coneguts com Diego Rivera, Orson Welles o Nelson Rockefeller. El  film és essencialment una defensa del compromís polític de l’art, un compromís assenyalat com a inevitable ja sigui en un sentit o en un altre. No em sembla que caigui en la simplicitat del pamflet (un altra tema és que una part de l’opinió publicadora essencialment dretana consideri un horror el mer fet de que existeixen sindicats o que hagin existit). De fet, tot i que l’obra conté una defensa del compromís sindical, l’acció desenvolupada entorn de l’estrena no deixa gens ben parats els sindicats existents, el d’actors concretament, els quals al final contribueixen directament al boicot de l’obra. Tot i com a espectador cinematogràfic en vaig fruir, com a ciutadà contemporani del 2012 la pel·lícula no va ajudar a aixecar el meu estat d’ànim. L’escena final té un caràcter èpic d’exaltació que no hauria de fer-nos oblidar que el film és una successió de desfetes: l’obra només es pogué representar només de manera limitada, el Federal Theatre fou suprimit i el mural de Rivera fou destruït. Tot això en un moment en què la gent estava disposada a la lluita ...

Seven men from now

Seven men from now és el primer del set films que Bud Boetticher rodà amb Randolph Scott. L’inici d’aquesta associació llegendària fou, com passa molt sovint, fruit de la casualitat. La pel·lícula és una producció de Batjack la companyia de John Wayne, el qual projectà la pel·lícula per ell mateix, tot i que finalment desistí perquè el seu amic Ford, el convencé perquè encapçalés un nou projecte anomenat The Searchers.

Possiblement Seven Men from Now no és The Searchers, però no per això deixa de ser una excel·lent pel·lícula des del seu inici, en una escena nocturna, gairebé onírica per la seva abstracció però terriblement efectiva. Un començament que enganxa l’espectador. Després Boetticher fa allò que només pot fer algú amb plena confiança en el seu ofici. Desenvolupa una història plena d’acció amb incidents argumentals variats, definint amb molta precisió els quatre personatges centrals i  utilitzant només 78 minuts. Aparentment, aquesta era la meva impressió de jove quan veia aquests films, la història narrada sembla molt tòpica.  Les aparences en aquest cas enganyen completament. Moltes coses em van semblar del tot originals. Per exemple, el tractament dels indis, apatxes chiricaues, molt més interessats en trobar alguna cosa de menjar que no pas a fer la guerra.  O la presentació dels dos antagonistes masculins amb un heroi superb   i existencialment  fracassat i un enemic força més atractiu caracteritzat per la seva empatia i la certesa dels seus judicis morals.
El film fou fonamental a la carrera de Randolph Scott, el qual es recordat a hores d’ara pels seus treballs amb Boetticher a més de la seva emocionant interpretació a Ride the High County, en aquest film però el centre de la funció no és ell sinó el seu antagonista, Lee Marvin, el qual començava llavors a fer-se un nom en papers secundaris però brillants. En aquest cas esdevé el centre absolut de totes les escenes on és present.