Mort d'Angelopoulos

Els diaris publiquen avui la notícia de la  mort de Theo Angelopoulos. Ha estat una mort absurda com totes les que són fruit d’un accident de tràfic.  Darrerament no trobo el temps de veure gaire cine, ni de bon tros tot el que voldria, però el realitzador que tinc més al cap és possiblement l’autor de la mirada d’Ulisses. Les raons són bàsicament climàtiques. Cada matí quan vaig a Medina em sembla ser-hi dins d’un dels seus fotogrames. Per a molts les seves pel·lícules eren complets homenatges al tedi i, tot que pugui entendre d’on surt aquest punt de vista, jo no hi participo pas. Un altre tema és que no sempre m’hagi estat fàcil seguir la seva carrera, per exemple crec que al Regne Unit no es va distribuir, i si es distribuí fou de manera anecdòtica, the dust of time, la segona part de la trilogia the weeping meadow que em va semblar extraordinària quan la vaig veure a l’hivern del 2005 a Londres. Angelopoulos era un exemple eminent d’allò que significava ser un autor. La definició del seu estil s’imposava a totes les històries que ens comptava, però la seva obra és també presa en conjunt una crònica ben lúcida de tota la història d’Europa explicada des d’un punt de vista, el grec, menys excèntric del que podria semblar. Entre els moments que no podrien deixar d’estar a la meva antologia personal hauria de ser necessàriament el llarguíssim pla-seqüència on el personatge d’Harvey Keitel a la mirada d’Ulisses recorda tots els caps d’anys des del final de la segona guerra mundial fins a la imposició definitiva del comunisme a Rumania, set anys, i més enllà la desaparició d’una forma de vida, units en un pla-seqüència de deu minuts nostàlgic i evocadors. 

The elephant man

Al museu d’art espanyol contemporani es fa un cicle sobre drets humans i filosofia, bastant llarg dura a fins a finals de març, on per il·lustrar el tema de l’exclusió i la mirada de l’altre trien The Elephant Man, el segon llargmetratge de David Lynch i un dels seus pocs èxits comercials. L’elecció és d’una banda del tot oportuna, ja que el film tracta efectivament sobre la mirada al diferent, tot i que no estics segur de què acabi de servir de base per a discursos moralitzant com els que volien fer alguns assistents del debat. Relativament excèntrica dins de la carrera de Lynch m’ha sorprès, no recordo haver-la vist des de la seva estrena, la seva inconfusible filiació. Malgrat haver estat rodada amb un guió convencional, els moviments de càmera i la textura de les imatges no desentonarien ni a la precedent Eraserhead, la raó per la que Mel Brooks productor no acreditat tria Lynch, ni a la magistral Blue Velvet, serveixen per  compensar algunes concessions a l’espectacle com el bon nombre de primers plans dedicats a Anna Brancroft (l’esposa de Brooks). L’home elefant com, és ben recordat, és John Hurt potser en el treball més definitiu de la seva llarga carrera.  La solidesa del guió i la intel·ligència fílmica de Lynch, ben exemplificada amb la seva administració de les imatges del personatge de Hurt fan que totes les escenes mantinguin l’atenció i ens predisposin a mirar la pantalla (mirada gens innocent en aquest cas) però una escena destaca poderosament: el moment en que Merrick a Belgica és alliberat pels seus companys d’espectacle. L’aspecte dels companys indica clarament un homenatge a un dels films més poderosos de la història del cinema, Freaks de tod Browning (un cartell amb el títol d’aquesta pel·lícula és ben visible a la presentació del personatge d’Anthony Hopkins). Com a la història del circ, la solidaritat dels semblants (dels monstres, dels deformes) serà el lloc d’on brollarà l’alliberament i una compassió no mancada d’hipocresia (em vingué al cap la fórmula patockiana de la solidaritat dels escruixits). Aquesta profunda humanitat no és però insòlita a l’obra de Lynch, que anys a venir ens oferiria una pel·lícula tan commovedora i emocionant com the straight story

To have and have not

Si jugués a fer una llista de films preferits hi haurien moltes combinacions, però a molt poques es quedaria fora To have and to have not, el film de 1944 dirigit per Howard Hawks i que segurament és el millor treball de Humphrey Bogart, o com a mínim de Bogart fent de Bogart. Malgrat això la presència més recordada en el film és la de la seva futura esposa Lauren Bacall que amb només 19 anys feia un dels debuts més impressionants de la història del cinema (“do you know how to whistle?”. La seva joventut no era obstacle per que demostrés que sabia xiular, entomar una bufetada sense moure les pestanyes, fer d’improvisada infermera o cantar amb un timbre de veu ben peculiar una cançó que podria ser una declaració de principis epistemològic per filòsofs enraonats. “How little we know”. Menys recordat però terriblement  efectiu hi és l’actor que compartia amb Bogart i Bacall el lloc principal dels títols de crèdit, Walter Brennan. La relació del seu personatge amb el de Bogart és un de les millors descricpions d’una amistat feta per Hawks, això és pel cineasta que millor ha reflectit l’amistat en una pantalla. La Warner buscava amb aquest film repetir l’èxit de pocs anys amb Casablanca, cosa que econòmicament va obtenir fent des del meu punt de vista un producte molt atractiu amb menys feixugor romàntica i més lleugeresa vital. Anecdoticament és l’únic film de la història escrit per dos premis nobel, tot i que sembla que una bona part del diàleg fou improvisada i que la famosíssima descripció de com xiular fou una invenció de Hawks

La chispa de la vida

Veig ahir La chispa de la vida el darrer film d’Alex de la Iglesia. Jo no soc gaire seguidor del cine espanyol i en concret no he tornat a veure cap film d’aquest director des de El dia de la bestia, pel·lícula que té connotacions mítiques en algun sector, però jo que vaig trobar decebedora, fonamentalment per la seva manca de subtilitat. Molts anys després sembla clar que el realitzador basc no ha progressat en aquest sentit. L’obvietat és un defecte dels diàlegs i alguns, com el monòleg del protagonista sobre els bancs, fan pràcticament envermellir. El guió però és molt millor i De la Iglesia té ofici per dur l’historia amb un ritme adient. El precedent més clar és el film de Wilder del 1951, Ace in the Hole, on un periodista sense escrúpols, interpretat per Kirk Douglas, muntava un espectacle mediàtic sobre un desgraciat accident que deixava un pobre home atrapat dins d’una mina. Aquí la diferència bàsica és que el protagonista interpretat per José Mota és alhora la víctima i el director de l’espectacle, ajudat per l’agent publicitari interpretat per Tejero.  Fora cruel i injust comparar Mota en el seu debut cinematogràfic amb una figura com Kirk Douglas, el qual a més en aquest cas jugava amb l’avantatge de tenir un paper fet a la seva mida (la diferència dels diàlegs és aquí decisiva, els del film espanyol tenen la finalitat d’expressar el que l’espectador pensa, mentre que els de Wilder es queden del tot al teu pensament).  Més interessant és veure que aquesta crítica del sensacionalisme feta per de la Iglesia ho tenia molt més difícil. Wilder feu un film que des del punt de vista europeu semblava profètic ( i suposo que en part aprofità per fer-ho la seva condició de foraster als Estats Units) en un moment on la televisió, el mitjà de masses per excel·lència, era incipient. Avui, a Espanya, en canvi el sensacionalisme dels mitjans als quals la pel·lícula al·ludeix és indiscutible i per tant un treball ben ociós la seva denúncia. De fet, la parodia és impossible, ja que allò ofert per les principals cadenes comercials deixa  molt poc marge per a l’exageració. En aquest sentit és reconfortant que se’ns doni un element de contrast  mitjançant el personatge de Salma Hayek i en general tota la família del protagonista (àdhuc ell mateix en la seva dimensió de pare i marit). Personalment he d’agrair als autors del film un final que pot ser llegit com un triomf (petit i inútil, si voleu, però un triomf) de la dignitat humana, una noble mentida del tot necessària per poder suportar tot el que tenim i el que ens veiem venir.

INCIDENTE EN OX BOW

Agobiado por el sueño producto de las pocas horas dedicadas a dormir, decido ver una película de corta duración y reviso "Incidente en Ox Bow", que dura unos escasos 70 minutos.
Sin embargo, y pese a ser de corto metraje, es una gran e intensa película. Es un western que, excepción hecha de los amantes de este genero, debe ser muy desconocido ya que no figura en las obras de referencia del género como, por ejemplo, "La diligencia", de la que mucha gente, aún no habiéndola visto, conoce de su existencia.
Siendo un film de género, la solidez del guión, escrito por Lamar Trotti, lo convierte en algo más y en una de las reflexiones más interesantes que conozco en el cine sobre el linchamiento y, en definitiva, la pena de muerte, aplicada actualmente en EEUU en muchos casos en los que existen dudas razonables sobre la culpabilidad de los condenados.
En una época como la actual en que los juicios mediáticos y paralelos están tan de moda (Urdangarín, Marta del Castillo, etc.), la película plantea la necesidad de asegurar un procedimiento con garantías para el inculpado con el objeto de garantizar  la presunción de inocencia. Unos meros indicios, poco consistentes, y sin ningún ánimo de verificación por parte de los linchadores, que se atribuyen la condición de representantes de la ley, lleva al ahorcamiento de tres hombres inocentes.
No se puede imponer el Estado de Derecho. Los esfuerzos bienintencionados de algunos de los miembros del grupo que dan captura a los tres presuntos culpables son baldíos. Siete hombres justos, que previamente han aceptado que la mayoría decidirá lo que se ha de hacer, no pueden contrarrestar quince o veinte hombres ávidos de sangre y venganza. El mensaje de la película no es, por tanto, optimista y la aportación de 25$ de cada miembro de la partida para la viuda del personaje de Dana Andrews,  sin ninguna reflexión y una vez han tenido conocimiento de su inocencia, es muy insuficiente.
La dirección de William Wellmann es eficaz y a la vez elegante, dejando en off el justo momento del ahorcamiento igual que no nos dejaba ver el rostro del primer soldado muerto que encuentra Robert Mitchum en "Tambíén somos seres humanos". Wellmann, veterano del cine mudo, no necesita más metraje para dar intensidad a un buen guión, en el que destaca también la interpretación de Henry Fonda, capaz de dar esa integridad a los personajes, si bien aquí un poco menos ya que, en el fondo, no puede ser más que un mero espectador de la barbarie.

Zelig

Woody Allen complirà aquest any 77. La seva carrera segueix però sense el favor del públic que havia tingut en èpoques millors i en general tampoc de la crítica. Tanmateix vist amb perspectiva el conjunt de la seva obra és ben considerable i poca gent discutirà que moltes són entranyables, d’altres estan molt bé i fins i tot algunes amb justícia poden ser qualificades com a obres mestres. Les més assenyalades en aquest cas foren possiblement Annie Hall i Manhattan. Personalment però la meva tria és del tot clara i indubtable. El meu Allen preferit és Zelig, el film estrenat el 1983 després d’un procés d’elaboració perllongat. (cal recordar que el film és anterior a la popularització i utilització dels mitjans de comunicació informàtic). Aquest mes el BFI fa una retrospectiva sobre el director neoiorquí i vaig triar aquest film pel meu retorn nostàlgic a la sala del BFI la primera tarda d’aquest any.

Com és sabut Zelig, personatge interpretat pel mateix Allen, és un camaleó-humà que té la capacitat d’esdevenir com els seus interlocutors no sols mental sinó físicament. La doctora Fletcher, interpretada per Mia Farrow, intenta treure’l d’aquesta condició. El film d’Allen es pot en primer lloc veure com un homenatge a l’obra mestra de Welles, Citizen Kane, ja que segueix el camí plantejat per Welles. Sí aquest situava l’espectador amb un fals documental, i prenia com a fil de la narració les dificultats per completar-ho, tot el film d’Allen està articulat com un fals documental, al qual figures prominents de l’escenari intel·lectual del moment li donen versemblança. La imitació no era un fet estrany a la carrera d’Allen. De tant en tant Allen feia clarament pel·lícules que mimetitzaven els treballs dels seus realitzadors favorits. Tres anys abans Stardust ho havia fet amb Fellini. Els resultats no sempre foren del tot bons però aquí el seguiment de Welles fou només formal i el treball d’Allen s’endinsà en una temàtica no del tot coincident amb la seguida per l’autor de Lust for Evil. Mentre Welles s’interessà per la dificultat de conèixer algú, el film de Zelig tracta al capdavall de la dificultat de ser algú en un temps com el nostre,  ja que la dècada dels vint i els trenta són presentats com el inicis de la civilització de masses. Als vuitanta Allen retenia encara la seva capacitat com a humorista, que darrerament em sembla més esmorteïda, i així el film està ple de situacions còmiques impagables durant tot el seu decurs, però el riure va acompanyar aquí de la tragèdia. No pas la de Zelig personatge fictici sinó la de tots nosaltres, perquè la lucidesa del film està en mostrar en què l’única possible explicació de l’èxit del camaleó és que la seva figura satisfà plenament les nostres aspiracions

Espies

Aquestes vacances he tingut alguna ocasió d’anar al cine i, atès que les he repartit entre Londres i Barcelona, he tingut l’oportunitat de veure-les en versió original. Sense triar-ho prèviament he vist dues pel·lícules en principis del mateix gènere tot i que del tot oposades. A Londres, a la pantalla gegant del BFI Imax vaig veure la quarta  part de missió impossible.  De la sèrie televisiva queda ben poc llevat de l’electrizant sintonia composada per Lalo Schiffrin. El protagonista absolut és un Tom Cruise exhibint una bona forma envejable per un senyor que enguany arribarà als cinquanta. Algunes virtuts com a actor també en té, però aquí no li fan gaire falta. L’argument mai no està preocupat de la seva versemblança i em sembla debades parlar de personatges, cosa que no significa que la pel·lícula no pugui ser divertida. Jo m’ho vaig passar molt bé des d’allò que Johnny Depp a Ed Wood anomenava la suspensió de la credulitat. El record del meravellós film de Burton no deu portar-nos l’equívoc. A nivell d’efectes i de mitjans tècnics no espereu cap mena de “cutrerio” sinó tot el contrari. La història de vegades es deixa algun detall que jo diria important (com surt del Kremiln el company de Cruise) però tot plegat l’espectacle val la pena

Satisfacció d’una altra mena vaig trobar a l’altre film que vaig veure a Barcelona, el topo, la versió castellana de Tinker, taylor, soldier, spy dirigida per Tomas Alfredson. No conec la novel·la original de Le Carré ni tampoc la versió feta per la BBC als setanta i interpretada per Alec Guinnes. Ambdues tenen fama d’excel·lents però la pel·lícula no els queda gens enrere. Si abans fèiem abstracció del factor humà allò que commou al film d’Alfredson és la veritat de la  humanitat dels seus personatges. Evidentment això és possible per un equip d’actors extraordinari on es troba gent com John Hurt, Collin firth o comandant l’acció Gary Oldman fent un smiley que és la imatge de la desolació, el desencís i la intel·ligència. L’ambientació i la fotografia és totalment adequada a la història i la narració té una forma no lineal que suposo no serà gaire fàcil pels acostumats als productes normals del mercat. En el seu  moment le Carré oferia un tipus de narració diferent i més profund. Avui amb una certa distància sabem que a més d’això, les seves històries ens ofereixen una perspectiva sobre la buidor moral d’un temps que encara és el nostre i això està perfectament reflectit a les imatges d’aquest film. Més enllà del divertiment un film imprescindible.