La chispa de la vida

Veig ahir La chispa de la vida el darrer film d’Alex de la Iglesia. Jo no soc gaire seguidor del cine espanyol i en concret no he tornat a veure cap film d’aquest director des de El dia de la bestia, pel·lícula que té connotacions mítiques en algun sector, però jo que vaig trobar decebedora, fonamentalment per la seva manca de subtilitat. Molts anys després sembla clar que el realitzador basc no ha progressat en aquest sentit. L’obvietat és un defecte dels diàlegs i alguns, com el monòleg del protagonista sobre els bancs, fan pràcticament envermellir. El guió però és molt millor i De la Iglesia té ofici per dur l’historia amb un ritme adient. El precedent més clar és el film de Wilder del 1951, Ace in the Hole, on un periodista sense escrúpols, interpretat per Kirk Douglas, muntava un espectacle mediàtic sobre un desgraciat accident que deixava un pobre home atrapat dins d’una mina. Aquí la diferència bàsica és que el protagonista interpretat per José Mota és alhora la víctima i el director de l’espectacle, ajudat per l’agent publicitari interpretat per Tejero.  Fora cruel i injust comparar Mota en el seu debut cinematogràfic amb una figura com Kirk Douglas, el qual a més en aquest cas jugava amb l’avantatge de tenir un paper fet a la seva mida (la diferència dels diàlegs és aquí decisiva, els del film espanyol tenen la finalitat d’expressar el que l’espectador pensa, mentre que els de Wilder es queden del tot al teu pensament).  Més interessant és veure que aquesta crítica del sensacionalisme feta per de la Iglesia ho tenia molt més difícil. Wilder feu un film que des del punt de vista europeu semblava profètic ( i suposo que en part aprofità per fer-ho la seva condició de foraster als Estats Units) en un moment on la televisió, el mitjà de masses per excel·lència, era incipient. Avui, a Espanya, en canvi el sensacionalisme dels mitjans als quals la pel·lícula al·ludeix és indiscutible i per tant un treball ben ociós la seva denúncia. De fet, la parodia és impossible, ja que allò ofert per les principals cadenes comercials deixa  molt poc marge per a l’exageració. En aquest sentit és reconfortant que se’ns doni un element de contrast  mitjançant el personatge de Salma Hayek i en general tota la família del protagonista (àdhuc ell mateix en la seva dimensió de pare i marit). Personalment he d’agrair als autors del film un final que pot ser llegit com un triomf (petit i inútil, si voleu, però un triomf) de la dignitat humana, una noble mentida del tot necessària per poder suportar tot el que tenim i el que ens veiem venir.

INCIDENTE EN OX BOW

Agobiado por el sueño producto de las pocas horas dedicadas a dormir, decido ver una película de corta duración y reviso "Incidente en Ox Bow", que dura unos escasos 70 minutos.
Sin embargo, y pese a ser de corto metraje, es una gran e intensa película. Es un western que, excepción hecha de los amantes de este genero, debe ser muy desconocido ya que no figura en las obras de referencia del género como, por ejemplo, "La diligencia", de la que mucha gente, aún no habiéndola visto, conoce de su existencia.
Siendo un film de género, la solidez del guión, escrito por Lamar Trotti, lo convierte en algo más y en una de las reflexiones más interesantes que conozco en el cine sobre el linchamiento y, en definitiva, la pena de muerte, aplicada actualmente en EEUU en muchos casos en los que existen dudas razonables sobre la culpabilidad de los condenados.
En una época como la actual en que los juicios mediáticos y paralelos están tan de moda (Urdangarín, Marta del Castillo, etc.), la película plantea la necesidad de asegurar un procedimiento con garantías para el inculpado con el objeto de garantizar  la presunción de inocencia. Unos meros indicios, poco consistentes, y sin ningún ánimo de verificación por parte de los linchadores, que se atribuyen la condición de representantes de la ley, lleva al ahorcamiento de tres hombres inocentes.
No se puede imponer el Estado de Derecho. Los esfuerzos bienintencionados de algunos de los miembros del grupo que dan captura a los tres presuntos culpables son baldíos. Siete hombres justos, que previamente han aceptado que la mayoría decidirá lo que se ha de hacer, no pueden contrarrestar quince o veinte hombres ávidos de sangre y venganza. El mensaje de la película no es, por tanto, optimista y la aportación de 25$ de cada miembro de la partida para la viuda del personaje de Dana Andrews,  sin ninguna reflexión y una vez han tenido conocimiento de su inocencia, es muy insuficiente.
La dirección de William Wellmann es eficaz y a la vez elegante, dejando en off el justo momento del ahorcamiento igual que no nos dejaba ver el rostro del primer soldado muerto que encuentra Robert Mitchum en "Tambíén somos seres humanos". Wellmann, veterano del cine mudo, no necesita más metraje para dar intensidad a un buen guión, en el que destaca también la interpretación de Henry Fonda, capaz de dar esa integridad a los personajes, si bien aquí un poco menos ya que, en el fondo, no puede ser más que un mero espectador de la barbarie.

Zelig

Woody Allen complirà aquest any 77. La seva carrera segueix però sense el favor del públic que havia tingut en èpoques millors i en general tampoc de la crítica. Tanmateix vist amb perspectiva el conjunt de la seva obra és ben considerable i poca gent discutirà que moltes són entranyables, d’altres estan molt bé i fins i tot algunes amb justícia poden ser qualificades com a obres mestres. Les més assenyalades en aquest cas foren possiblement Annie Hall i Manhattan. Personalment però la meva tria és del tot clara i indubtable. El meu Allen preferit és Zelig, el film estrenat el 1983 després d’un procés d’elaboració perllongat. (cal recordar que el film és anterior a la popularització i utilització dels mitjans de comunicació informàtic). Aquest mes el BFI fa una retrospectiva sobre el director neoiorquí i vaig triar aquest film pel meu retorn nostàlgic a la sala del BFI la primera tarda d’aquest any.

Com és sabut Zelig, personatge interpretat pel mateix Allen, és un camaleó-humà que té la capacitat d’esdevenir com els seus interlocutors no sols mental sinó físicament. La doctora Fletcher, interpretada per Mia Farrow, intenta treure’l d’aquesta condició. El film d’Allen es pot en primer lloc veure com un homenatge a l’obra mestra de Welles, Citizen Kane, ja que segueix el camí plantejat per Welles. Sí aquest situava l’espectador amb un fals documental, i prenia com a fil de la narració les dificultats per completar-ho, tot el film d’Allen està articulat com un fals documental, al qual figures prominents de l’escenari intel·lectual del moment li donen versemblança. La imitació no era un fet estrany a la carrera d’Allen. De tant en tant Allen feia clarament pel·lícules que mimetitzaven els treballs dels seus realitzadors favorits. Tres anys abans Stardust ho havia fet amb Fellini. Els resultats no sempre foren del tot bons però aquí el seguiment de Welles fou només formal i el treball d’Allen s’endinsà en una temàtica no del tot coincident amb la seguida per l’autor de Lust for Evil. Mentre Welles s’interessà per la dificultat de conèixer algú, el film de Zelig tracta al capdavall de la dificultat de ser algú en un temps com el nostre,  ja que la dècada dels vint i els trenta són presentats com el inicis de la civilització de masses. Als vuitanta Allen retenia encara la seva capacitat com a humorista, que darrerament em sembla més esmorteïda, i així el film està ple de situacions còmiques impagables durant tot el seu decurs, però el riure va acompanyar aquí de la tragèdia. No pas la de Zelig personatge fictici sinó la de tots nosaltres, perquè la lucidesa del film està en mostrar en què l’única possible explicació de l’èxit del camaleó és que la seva figura satisfà plenament les nostres aspiracions

Espies

Aquestes vacances he tingut alguna ocasió d’anar al cine i, atès que les he repartit entre Londres i Barcelona, he tingut l’oportunitat de veure-les en versió original. Sense triar-ho prèviament he vist dues pel·lícules en principis del mateix gènere tot i que del tot oposades. A Londres, a la pantalla gegant del BFI Imax vaig veure la quarta  part de missió impossible.  De la sèrie televisiva queda ben poc llevat de l’electrizant sintonia composada per Lalo Schiffrin. El protagonista absolut és un Tom Cruise exhibint una bona forma envejable per un senyor que enguany arribarà als cinquanta. Algunes virtuts com a actor també en té, però aquí no li fan gaire falta. L’argument mai no està preocupat de la seva versemblança i em sembla debades parlar de personatges, cosa que no significa que la pel·lícula no pugui ser divertida. Jo m’ho vaig passar molt bé des d’allò que Johnny Depp a Ed Wood anomenava la suspensió de la credulitat. El record del meravellós film de Burton no deu portar-nos l’equívoc. A nivell d’efectes i de mitjans tècnics no espereu cap mena de “cutrerio” sinó tot el contrari. La història de vegades es deixa algun detall que jo diria important (com surt del Kremiln el company de Cruise) però tot plegat l’espectacle val la pena

Satisfacció d’una altra mena vaig trobar a l’altre film que vaig veure a Barcelona, el topo, la versió castellana de Tinker, taylor, soldier, spy dirigida per Tomas Alfredson. No conec la novel·la original de Le Carré ni tampoc la versió feta per la BBC als setanta i interpretada per Alec Guinnes. Ambdues tenen fama d’excel·lents però la pel·lícula no els queda gens enrere. Si abans fèiem abstracció del factor humà allò que commou al film d’Alfredson és la veritat de la  humanitat dels seus personatges. Evidentment això és possible per un equip d’actors extraordinari on es troba gent com John Hurt, Collin firth o comandant l’acció Gary Oldman fent un smiley que és la imatge de la desolació, el desencís i la intel·ligència. L’ambientació i la fotografia és totalment adequada a la història i la narració té una forma no lineal que suposo no serà gaire fàcil pels acostumats als productes normals del mercat. En el seu  moment le Carré oferia un tipus de narració diferent i més profund. Avui amb una certa distància sabem que a més d’això, les seves històries ens ofereixen una perspectiva sobre la buidor moral d’un temps que encara és el nostre i això està perfectament reflectit a les imatges d’aquest film. Més enllà del divertiment un film imprescindible.

Laura

Quan jo era jove, l’interès pel bon cinema, allò que jo considerava bon cinema, no estava del tot ben vist a facultats com la de filosofia. Avui alguns d’aquest films poden ser estudiats a universitats, cosa que evidentment significa que el potencial de públic i les seves expectatives d’aixecar interès son molt més petits.  En conseqüència hi ha una manera d’entendre i estimar el cinema que quant més va, més marginal sembla i que passarà avall quan passi la meva generació. Espero però encara durar uns anys i en aquest temps mantenir el vell costum de mantenir la memòria viva no sols de les figures més  obvies com Ford, Fellini o Hitchcock, sinó d’alguns més oblidats que assoliren pel·lícules de tanta vàlua com els mestres anomenats. Avui vull recordar un cineasta del que gairebé no es parla o, ben segur, es parla menys del que el seu treball mereix: Otto Preminger. He pogut reveure darrerament Laura i des del començament vair reviure la fascinació que sempre m’ha provocat aquest film, del quals les enciclopèdies parlen com a cine negre, però que és al mateix temps una barreja de dues històries d’amor desesperades, el caràcter necrofílic d’una de les quals  ens endinsa del tot en el cine fantàstic.  M’és ben igual que el guió li doni una explicació racional,  i que molts pensin que la racionalitat de l’argument és un punt a valorar negativament, m’és difícil recordar una escena més meravellosa, en els dos sentits bàsics del terme, que la tornada a la vida de Laura, és a dir de Gene Tierney, l’actriu que mai no es va poder separar d’aquest personatge. Dominant la narració hi és un recurs aparentment poc cinematogràfic però utilitzat amb intel·ligència per Preminnger. La veu del narrador, el Waldo Lynecker, interpretat per Clifton Webb en un paper que justificava una carrera. El film comença amb la seva veu, “mai no oblidaré la tarda en què va morir Laura ...” i acaba amb un commovedor i patètic, “adéu Laura, amor meu  ..”. Entre mig hom pot veure una de les més iròniques i tanmateix sinceres escenificacions de les guerres civils que poden definir l’existència humana feta carn per la magra figura de Mr. Webb. Guerres que tanmateix són el pare de totes les coses i potser l’única manera de viure. Espero que un llarg vespre castellà em doni aviat l’oportunitat de reveure l’altre gran obra de Preminger: Anatomy of a murder

Un mètode perillós

El darrer film de Cronenberg A dangerous Method explora un moment important a la història de la psiconàlisi: la relació entre Jung i Freud que acabà amb un trencament entre tots dos. Aquesta és una història que m’interessava força fa uns anys però ara he anat al cine més motivat per la personalitat del seu director, David Cronenberg, que no pas pel meu interès per aquesta disciplina. Com va experimentar en JJ, segons explicava al seu blog, jo vaig tenir la sensació de que aquestes coses les sabia,i ara ja no.  Tanmateix els meus  records em van facilitar seguir una pel·lícula que potser no és fàcil pel complet neòfit a la matèria. Formalment és un film molt més fàcil que veure que qualsevol dels rodats a la primera etapa del director canadenc. Com que el centre és més aviat Jung, l’escenari reprodueix el seu país, Suïssa, el qual no deixa al capdavall de ser el país del rellotge de cuco i de la xocolata amb llet. Tanmateix, és fàcil establir un lligam amb la temàtica dels primers films. Si Cronemberg filmava de manera més aviat obsessiva processos de descomposició, Un mètode perillós en mostra el procés de descomposició de la cultura occidental. Mentre veia la pel·lícula pensava molt a Zweig i el seu extraordinari, Der Welt vom gestern. Aquest món que acabà, quan acabà la pel·lícula amb l’inici de la primera guerra mundial. El món al que pertanyien els personatges de la pel·lícula i que acabà amb la desfeta de la que potser, ara nosaltres, estem vivint l’epíleg. Un món reflectit amb exquisidesa i una bellesa formal que fa un bon contrapunt per la tensió emocional de  les dues històries de traïció comeses pel psiquiatra Jung. Traïcions potser inevitable i necessàries, però traïcions.

Com als dos films anteriors, Cronemberg li dóna un dels papers principals a Viggo Mortensen que fa un Freud força creïble. El seu antagonista és un actor d’una gran ductilitat, Michael Fassbender el terrorista de l’Ira que dejunava fins a la mort a Hunger. Entre mig hi ha Keira Knitghley cosa que facilitarà al film fer calaix.  Certament, la relació entre els dos darrers és molt més central ja que en definitiva el film reflecteix sobre tot l’evolució d’un Jung, presentat de manera força més desfavorable que Freud, tot i que l’escena final ens permet recordar allò que d’aprofitable té la visió de Jung malgrat que històricament sigui la perdedora enfront del punt de vista de Freud i també de Spielrein (aquest punt de vista es relaciona amb la complementarietat d’Eros i Thanatos amb la que el Jung psicoanalista no estigué d’acord però que segons la història del film, irònicament, prové directament de la praxis del Jung amant) El film té la virtut essencialment de reflectir l’ambivalència de la psiconàlisi entre ser un mètode terapèutic fundat a dades científiques i la construcció literària d’unes personalitats allunyades, per bé i per mal, de la mediocritat.

Carnage

Veig el darrer film de Polanski Un Dios Salvaje (carnage). Aquí a Valladolid no hi ha cap sala on s’hagin dignat a exhibir-la en anglès, amb el que la veig d’aquella manera. Tothom l’ha qualificat com un film d’actors i segurament és veritat. Com a mínim estan molt bé triats pel seu paper. La pel·lícula és l’adaptació d’una obra de teatre de Jasmina Reza i Polanski, des del meu punt de vista sàviament, no s’amoïna gaire per amagar aquest origen. Tota la pel·lícula té lloc a l’apartament de la família longstreet, llevat de la introducció i un epíleg que clou la història definint la seva veritable dimensió. Fer la crítica a la hipocresia és un treball sempre agraït, si  aaixò s’afegeix intel·ligència i sentit de l’humor, és molt probable una bona estona per a l’espectador. Polanski està ben sobrat de totes dues coses i assoleix un film que no aporta grans descobriments però s’insereix de manera digna i brillant a la carrera de l’home que ha fet un monument de l’art cinematogràfic com Chinatown, film amb el que comparteix sentit de l’humor i la facilitat per descriure allò ocult però determinant a les nostres relacions socials.