Shame

Shame és el segon llargmetratge de Steve McQueen, el cineasta britànic que no fa gaire temps debutà en aquest àmbit amb un film enlluernador i d’una potència inusual, Hunger. Vaig escriure fa tres anys de la meva admiració per aquest film. Potser el millor elogi pel segon és que McQueen ha mantingut els encerts que assenyalava al seu debut: la confiança en el poder de l’ imatge, la humilitat de comptar amb bons guionistes i la imbricació personal amb la història que està contant. Com a Hunger, McQueen es recolza al mateix actor protagonista Michel Fassbender, el qual havia fet de Jung feia poc al darrer film de Cronenberg. L’acompanya en el paper de la seva germana Correy Mulligan, una actriu molt destacada els darrers anys i que fa aquí potser el seu millor treball. Shame és un film sobre l’addicció sexual. El protagonista Brandon és un home que ho té tot, una bona feina i un apartament a New York, però es incapaç d’establir amb el proïsme relacions  amb altre contingut que la (pròpia) gratificació sexual.  Com a intriga, el film no en té gaire. Ens presenta la vida del protagonista, la seva dèria insadollable, en gran part facilitat a llocs com la seva feina per Internet, i sobre tot se’ns presenta la seva impossibilitat absoluta d’establir cap altre mena de relacions en el fracàs de la seva història amb una companya de feina (la qual vol altres coses) i la pertorbació que causa a la seva vida l’arribada de la seva germana. Malgrat tot, McQueen no jutja Brandon ni ens determina la seva imatge. Tot el que sabem del seu passat i el de la seva germana ens ho rebel·la aquesta quan diu que són mala gent, sinó que venen d’un mal lloc. Cadascú dels espectadors queda aquí en llibertat de pensar que és el mal.  Els actors i els director són britànics però el film està rodat a New York, cosa que fa immediatament pensar a d’altres pel·lícules i a mi personalment a Taxi Driver. Potser una de les coses que en deixa a pensar el film és el progrés viscut des els setanta, expressat en el fet que el sociopata (brandon no és violent però no està menys incapacitat per comunicar-se que Travis) ja no és un individu marginal i impossibilitat d’assimilar a la societat sinó algú còmodament instal·lat al seu nucli. Personalment em sembla que McQueen ha reeixit en expressar una de les aparents paradoxes del nostre temps, com el sexe (descrit als temps gloriosos dels seixanta com una força d’alliberament) ha acabat sent tot el contrari. El títol és alhora equívoc i encertat perquè en un mon on de manera absoluta regna el silenci, com és el de Brandon encara que de vegades vagi a locals on hi ha força soroll, la possibilitat de avergonyir-se veritablement és petita.

J. Edgar

J. Edgar és el títol de la biografia de Hoover, el director del FBI des de 1924 a 1972, el darrer film de Clint Eastwood, interpretat per Leonardo di Caprio, en un paper ja del tot allunyat dels que el feren famós i el convertiren en un ídol per adolescents, i Naomi Watts. Com l’anterior pel·lícula comentada a aquest bloc, el film té un indiscutible interès des d’un punt de vista històric amb la presentació d’un personatge molt rellevant a la història dels USA i poc conegut pel gran públic. No és clar, però, si sabem gaire de Mr. Hoover un cop ha acabat la pel·lícula. Tampoc és clar que això sigui una objecció contra el film. La pel·lícula més reputada de la història del cinema és un biopic que, comptat i debatut, tampoc no es diu res de definitiu sobre qui era Mr. Kane. El vell Eastwood té prou saviesa, com en tenia el jove Welles, per saber que la capacitat de mostrar del cinema és indestriable de la seva capacitat per amagar. La crítica del film pel que m’ha arribat no ha estat del tot favorable, però cap film d’Eastwood n’ha gaudit mai, és el temps que revaloritza les seves pel·lícules.  Jo en vaig tenir una impressió més aviat favorable. El film va superar el test de Mr. Cohn, no em vaig haver de remenar a la butaca, tot i ser un film més aviat llarg i sense intriga, perquè en el gènere biogràfic el final mai no és misteriós. És el segon biòpic rodat per Eastwood, el primer estava dedicat a un dels seus ídols, el saxofonista Charlie Parker. En tots dos casos rebutja l’establiment d’una trajectòria lineal i el film està ple de flash-backs, cosa que afegida al poc coneixement de la història del públic fa que sigui un film, em sembla, de difícil comprensió per a la major part del públic. Evidentment, el film pot resultar més difícil d’apreciar pels que sí coneixen la figura de Hoover. El caràcter sinistre del personatge que ha estat el més divulgat només coincideix parcialment amb l’incarnat per di Caprio i evidentment el film és massa escèptic com par atrevir-se a condemnar o a justificar el seu protagonista. Em sembla que a hores d’ara Eastwood és massa escèptic com per fer cap de les dues coses. És clar pels que veiem el film que Hoover no tenia el mateix codi moral per a tothom o, millor dit, que feia una diferent consideració dels seus actes i els dels altres, si us plau podeu anomenar això relativisme moral, la qual cosa difícilment el convertiria en una excepció. Hi ha gent que s’ha mostrar queixosa de què pel film passin figures com Roosevelt, McCartthy, Kennedy o Nixon com figures secundàries. Certament la relació d’Edgar amb els seus caps podria haver tingut més pes i llavors el film seria un altre. Segurament més didàctic. No tinc clar, però, si allò que ens convé a tots plegats és que Eastwood faci films didàctics. Si que em sembla que J. Edgar és una aportació essencial a una obra que com  la de John Ford acaba fornint en el seu conjunt una història d’Amèrica des d’una perspectiva ben pròpia i gens reductible a tòpics preestablerts.

Ciutat de vida i mort

City of Life and death és la crònica de l’anomenat rapte de Nanking, la capital de Xina l’any 1937 quan fou ocupada pels japonesos. El balanç final parla de 300000 morts i 20000 dones violades de manera sistemàtica. Lu  Chuan el director xinés ha fet un film èpic que trigà quatre anys a ser rodat, utilitzant un pressupost molt ampli dins dels marges on es pot moure el cinema xinés. És un film dur de veure, perquè no s’estalvien els detalls de les barbaritats del període. Des de la història de les xineses, però en principi japoneses, destinades als bordells fins les matances massives dels soldats xinesos presoners de guerra i desarmats. Una de les escenes més paoroses, l’enterrament viu de soldats xinesos, és una reconstrucció d’una filmació real mostrada a la televisió americana als anys cinquanta. L’aspecte més polèmic del film és la peripècia del personatge Kodakawa, un soldat japonès horroritzat pel que està veient i vivint. Aquesta figura fou vista en Xina com un intent de minimitzar la gravetat dels fets. Hom pot criticar aquesta elecció des d’un punt de vista potser estrictament històric (tot i que potser ens endinsem llavors en una concepció massa ombrívola de l’ésser humà)però narrativament és una elecció intel·ligent. Altrament, la desfilada de terrors hagués estat insuportable i el film justifica el títol amb petites però no menyspreables notes d’esperança. Al capdavall, l’arquetip de totes les narracions èpiques, la Ilìada homèrica, acaba amb un triomf de la humanitat i de la compassió del tot anàleg al produït pel sacrifici final de Kodakawa. La força de la història és molt gran m’ha absorbit prou com per poder fer una reflexió de caràcter formal, però em sembla que Lu Chuan és un bon coneixedor de les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La narració és fluïda i el film se’m va fer molt curt malgrat les més de dues hores de duració. En tot cas, és del tot induscutible l’aportació que aquest film suposa a la memòria universal del malaurat segle XX

Mort de Ben Gazara. i revisió d' Anatomy of a murder

Els diaris ens informaren el cap de setmana passat de la mort de Ben Gazzara, un dels productes més coneguts de l’Actor’s studio neoiorquí. Fou un actor molt present a les pantalles als seixanta i als setanta, tot i que la part més important de la seva trajectòria professional tingué lloc al teatre. De fet, fou ell que estrenà The cat on a thin roof, tot i que finalment la versió cinematogràfica fou protagonitzada per un molt més comercial Paul Newman. Cinematogràficament, els seus treballs més significatius vingueren de la seva connexió amb John Cassavetes. Gazzara era el protagonista de the Killing of a chinese bookie, film en el qual assolí una de les interpretacions més commovedores que jo hagi vist mai a una pantalla. També acompanyà Gena Rowlands en un film de culte per a molta gent de teatre, Josep Maria Pou per exemple ha manifestat públicament el seu entusiasme, Open Nigth. Jo aquí no tenia a l’abast cap dels films de Cassavetes, pel moment a Barcelona, però vaig poder fer un petit particular homenatge veient un dels meus films preferits on ell és un dels seus protagonistes, Anatomy of a murder, film dirigit per Otto Preminger el 1959.

 és una d’aquestes pel·lícules rodades en estat de gràcia. Ja que parlem de Gazzara comencem pel repartiment del tot extraordinari amb un James Stewart que feu un dels seus millors treballs, cosa que és dir molt, Gazzara com el fatxenda oficial acusat d’homicidi en primer grau, una summament torbadora Lee Remick com la seva esposa i possible però no del tot versemblant víctima d’una violació i un jove George C. Scott al costat de l’acusació. Entre els secundaris una presència molt significativa. El jutge que presideix el judici no era cap actor sinó un home de llei real, l’honorable senyor Welch l’home que havia fulminat públicament McCarthy quan li preguntà si havia perdut completament la vergonya. El cine és un art col·lectiu i Preminguer aplegà per aquesta pel·lícula un autèntic Dream Team amb figures com Saul Bass, l’autor dels títols de crèdit, o Duke Ellington que feu la banda sonora i tingué una petita participació com a actor. No soc especialment donat pels films de judicis, però aquest és una excepció. Suposo que la raó d’aquesta connexió és l’escepticisme profund reflectit pel film. Després de les dues hores i mitjà de projecció no sabem sobre el que va succeir la nit en què Barney Guilt va morir gaire més del que se’ns diu al començament de la pel·lícula. En termes positius hom podria dir que Preminger ens dóna els elements per fer-nos la nostra opinió, però més aviat allò fet Preminger com a director, i pels advocats que intervenen a la causa, és material per alimentar els nostres prejudicis. La pel·lícula és evidentment recelosa enfront de la institució del jurat (una institució excel·lent si s’assolís la fita il·lustrada d’alliberar l’humanitat dels prejudicis) i és del tot crítica amb uns advocats que constantment abusen de les regles del joc en el seu favor. Evidentment aquest film fora interessant de veure i comparar amb 12 angry men, la diferència cronològica no és gaire gran, però l’esperit és del tot oposat. El triomf del consens és reemplaçat per l’imperi del prejudici. No puc deixar de recomanar ferventment la segona escena entre l’advocat Biegler (James Stewart) i el tinent Manion, quan el primer li explica al segon de quantes maneres hom pot defensar-se d’una acusació per assassinat. Una explicació perfecta de com funcionar el raonament d’un professional del dret i un moment que l’excel·lència de Stewart i Gazzara posa quasi a l’alçada de la pàgina en la que un atribulat Gulliver intenta explicar als Houynynms per a què serveix un advocat. Potser una bona pel·lícula per passar el vespre precisament avui quan s’ha fet pública la inhabilitació del jutge Garzón

Los Olvidados

Dins del cicle de cine i drets humans assisteixo a la projecció de Los olvidados de Buñuel, El film és presentat per Raul Cancio lletrat del tribunal suprem. La seva presentació em permet assabentar-me de coses que ignorava com, per exemple, que el film  de Buñuel és un dels dos únics que ha estat declarat per la UNESCO, patrimoni de la humanitat (l’altre és la versió de Victor Fleming de The wizard of Oz). La seva presentació fou molt interessant també per la relació que establí entre el film i la cinematografia mexicana del període, cosa indispensable per copsat tot l’abast subversiu del treball del cineasta aragonès. No es va parlar gens, però tampoc cal obviar el fet que la pel·lícula fos rebuda a Europa al temps del predomini del neorealisme, tendència amb la que pot compartir tendències temàtiques i d’estil, tot i que al capdavall els resultats siguin pràcticament oposats. Buñuel no és mai un humanista i no deixa marge per pensar que càpiguen solucions de tipus socialdemòcrata o democratacristià (no és casualitat que Buñuel tingués una opinió molt negativa de Roma città aperta, film des del seu punt de vista fals i fàcil). És ben sabut que la pel·lícula no sols fracassà en el moment de la seva estrena sinó que generà un corrent d’opinió contra Buñuel que només fou capgirat quan obtingué el premi a la millor direcció en Cannes i prestigià per primera vegada internacionalment el cine mexicà. Allò que no coneixia, o havia oblidat, és que fou Octavio Paz llavors a França qui fou possible la projecció del film a Cannes.

Havent-la vist per enèsima vegada la meva impressió molt potent fou la injustícia del tòpic que recordo habitual en alguns cercles fa uns anys de considerar Buñuel un autor d’interès pel temes tractats però sense massa valor estilístic o formal. Els Olvidados em sembla que desmenteix aquesta impressió. L’estil és definit tot i que certament deixa pot marge al muntatge apostant més pel pla-seqüència i composicions molt corals. Cal destacar la direcció d’actors especialment el protagonista Roberto Cobo (el Jaibo). Buñuel en treu partit i significat dels moviment de tots els muscles del seu cos. A les seves memòries Buñuel explica que la seva decisió de dedicar-se al cine fou causada per la visió d’un film de Fritz Lang, Der müde Tod, Veient els Olvidados vaig veure ben efectiva aquesta influència tant per la coincidència en el pes que tots dos donen a la noció de destí, el film de Buñuel és essencialment un film sobre la fatalitat, com per alguns moments concrets, com l’escena on Pedro és assetjat per un pederasta i els espectadors ho veiem a través de l’aparador d’una botiga, com varem veure a Peter Lorre triar una de les seves víctimes a M.