Laura

Quan jo era jove, l’interès pel bon cinema, allò que jo considerava bon cinema, no estava del tot ben vist a facultats com la de filosofia. Avui alguns d’aquest films poden ser estudiats a universitats, cosa que evidentment significa que el potencial de públic i les seves expectatives d’aixecar interès son molt més petits.  En conseqüència hi ha una manera d’entendre i estimar el cinema que quant més va, més marginal sembla i que passarà avall quan passi la meva generació. Espero però encara durar uns anys i en aquest temps mantenir el vell costum de mantenir la memòria viva no sols de les figures més  obvies com Ford, Fellini o Hitchcock, sinó d’alguns més oblidats que assoliren pel·lícules de tanta vàlua com els mestres anomenats. Avui vull recordar un cineasta del que gairebé no es parla o, ben segur, es parla menys del que el seu treball mereix: Otto Preminger. He pogut reveure darrerament Laura i des del començament vair reviure la fascinació que sempre m’ha provocat aquest film, del quals les enciclopèdies parlen com a cine negre, però que és al mateix temps una barreja de dues històries d’amor desesperades, el caràcter necrofílic d’una de les quals  ens endinsa del tot en el cine fantàstic.  M’és ben igual que el guió li doni una explicació racional,  i que molts pensin que la racionalitat de l’argument és un punt a valorar negativament, m’és difícil recordar una escena més meravellosa, en els dos sentits bàsics del terme, que la tornada a la vida de Laura, és a dir de Gene Tierney, l’actriu que mai no es va poder separar d’aquest personatge. Dominant la narració hi és un recurs aparentment poc cinematogràfic però utilitzat amb intel·ligència per Preminnger. La veu del narrador, el Waldo Lynecker, interpretat per Clifton Webb en un paper que justificava una carrera. El film comença amb la seva veu, “mai no oblidaré la tarda en què va morir Laura ...” i acaba amb un commovedor i patètic, “adéu Laura, amor meu  ..”. Entre mig hom pot veure una de les més iròniques i tanmateix sinceres escenificacions de les guerres civils que poden definir l’existència humana feta carn per la magra figura de Mr. Webb. Guerres que tanmateix són el pare de totes les coses i potser l’única manera de viure. Espero que un llarg vespre castellà em doni aviat l’oportunitat de reveure l’altre gran obra de Preminger: Anatomy of a murder

Un mètode perillós

El darrer film de Cronenberg A dangerous Method explora un moment important a la història de la psiconàlisi: la relació entre Jung i Freud que acabà amb un trencament entre tots dos. Aquesta és una història que m’interessava força fa uns anys però ara he anat al cine més motivat per la personalitat del seu director, David Cronenberg, que no pas pel meu interès per aquesta disciplina. Com va experimentar en JJ, segons explicava al seu blog, jo vaig tenir la sensació de que aquestes coses les sabia,i ara ja no.  Tanmateix els meus  records em van facilitar seguir una pel·lícula que potser no és fàcil pel complet neòfit a la matèria. Formalment és un film molt més fàcil que veure que qualsevol dels rodats a la primera etapa del director canadenc. Com que el centre és més aviat Jung, l’escenari reprodueix el seu país, Suïssa, el qual no deixa al capdavall de ser el país del rellotge de cuco i de la xocolata amb llet. Tanmateix, és fàcil establir un lligam amb la temàtica dels primers films. Si Cronemberg filmava de manera més aviat obsessiva processos de descomposició, Un mètode perillós en mostra el procés de descomposició de la cultura occidental. Mentre veia la pel·lícula pensava molt a Zweig i el seu extraordinari, Der Welt vom gestern. Aquest món que acabà, quan acabà la pel·lícula amb l’inici de la primera guerra mundial. El món al que pertanyien els personatges de la pel·lícula i que acabà amb la desfeta de la que potser, ara nosaltres, estem vivint l’epíleg. Un món reflectit amb exquisidesa i una bellesa formal que fa un bon contrapunt per la tensió emocional de  les dues històries de traïció comeses pel psiquiatra Jung. Traïcions potser inevitable i necessàries, però traïcions.

Com als dos films anteriors, Cronemberg li dóna un dels papers principals a Viggo Mortensen que fa un Freud força creïble. El seu antagonista és un actor d’una gran ductilitat, Michael Fassbender el terrorista de l’Ira que dejunava fins a la mort a Hunger. Entre mig hi ha Keira Knitghley cosa que facilitarà al film fer calaix.  Certament, la relació entre els dos darrers és molt més central ja que en definitiva el film reflecteix sobre tot l’evolució d’un Jung, presentat de manera força més desfavorable que Freud, tot i que l’escena final ens permet recordar allò que d’aprofitable té la visió de Jung malgrat que històricament sigui la perdedora enfront del punt de vista de Freud i també de Spielrein (aquest punt de vista es relaciona amb la complementarietat d’Eros i Thanatos amb la que el Jung psicoanalista no estigué d’acord però que segons la història del film, irònicament, prové directament de la praxis del Jung amant) El film té la virtut essencialment de reflectir l’ambivalència de la psiconàlisi entre ser un mètode terapèutic fundat a dades científiques i la construcció literària d’unes personalitats allunyades, per bé i per mal, de la mediocritat.

Carnage

Veig el darrer film de Polanski Un Dios Salvaje (carnage). Aquí a Valladolid no hi ha cap sala on s’hagin dignat a exhibir-la en anglès, amb el que la veig d’aquella manera. Tothom l’ha qualificat com un film d’actors i segurament és veritat. Com a mínim estan molt bé triats pel seu paper. La pel·lícula és l’adaptació d’una obra de teatre de Jasmina Reza i Polanski, des del meu punt de vista sàviament, no s’amoïna gaire per amagar aquest origen. Tota la pel·lícula té lloc a l’apartament de la família longstreet, llevat de la introducció i un epíleg que clou la història definint la seva veritable dimensió. Fer la crítica a la hipocresia és un treball sempre agraït, si  aaixò s’afegeix intel·ligència i sentit de l’humor, és molt probable una bona estona per a l’espectador. Polanski està ben sobrat de totes dues coses i assoleix un film que no aporta grans descobriments però s’insereix de manera digna i brillant a la carrera de l’home que ha fet un monument de l’art cinematogràfic com Chinatown, film amb el que comparteix sentit de l’humor i la facilitat per descriure allò ocult però determinant a les nostres relacions socials.

Canvi de seu a la filmoteca

Me n’assabento pels diaris del tancament de la sala de projecció de la filmoteca de la generalitat, l’antic cine Aquitania. M’ho comenta també el meu germà. Les tres últimes pel·lícules projectades foren The long good-bye, The last picture show i Red River. Una sessió, doncs, governada per una dolça melangia. Era difícil trobar moltes virtuts al vell cine  Aquitania. No era especialment confortable, no tenia una comunicació gaire bona i estava en un entorn poc animat si no era el cas que volies combinar els gaudis cinematogràfics amb d’altres més genitals.   Hi havia detalls emprenyadors com que tanquessin a l’agost i l’ajustament del temps entre les sessions no era gaire bo. Malgrat tot va estar per nosaltres un escenari habitual del nostre oci durant molts anys ja que, tot i que era un seu més o menys provisional, el local ha aixoplugat la filmoteca durant més de vint anys. La Filmoteca depenia de la Generalitat, és a dir de Convergència en el temps on jo hi podia anar, la qual no va prendre mai gaire cura, perquè el seu interès pel setè art era limitat. Hi hagueren malgrat tot cicles de primer ordre que feren que el desplaçament valgués la pena. El sentiment d’enyor ha de ser així real, perquè desapareix l’escenari d’una important part de la nostra vida i perquè aquesta desaparició ens recorda la d’un univers, el de la cinefilia, cada cop més esquifit i anèmic, especialment pels que tenim poca confiança a les institucions que haurien de mantenir-lo viu, com ara, les universitats. Suposo que ara el local quedarà buit o faran algun supermercat com a molt. Les projeccions continuaran al Raval on ja hi havia hagut la seu fa trenta anys fins que un cap del partit que abans he esmentat decidí que el barri no es mereixia una institució d’aquella mena. Potser els temps han canviat, o el Raval, o Convergència, o potser tot plegat.

Habemus papam

Habemus papam és el darrer film  de Nanni Moretti on s’explica la crisis provocada per les dificultats del cardenal acabat d’escollir Papa en el conclave per assumir el seu nou paper. La pel·lícula no ha agradat a tothom i bona part de la  crítica ha estat reticent. Jo, en canvi, m’ho vaig passar bé durant la seva projecció. M’hi vaig trobar a gust perquè Moretti exposa el seu discurs de manera convincent i és intel·ligent contraposant el catolicisme amb la psicoanàlisi, la religió per excel·lència pels meridionals amb una altra doctrina basada a la fe però del tot oposada. Tothom més o menys coincideix a valorar positivament la primera mitja hora on es planteja el conflicte. La resta ha agradat menys i hom li retreu que hi ha moltes tonteries.  Això però és característic del cine de Moretti amb una tendència exhibicionista  que des d’una lògica argumental estricta voreja la gratuïtat. De fet, ja era del tot gratuïta la seva imitació de Silvana Mangano a Caro Diario tot i que llavors va ser ben celebrada, el torneig dels cardenals jugant a Voleibol dins del Vaticà també ho és però jo ho vaig trobar divertit. Potser és que, com és ben sabut, en tinc un vessant del tot pocasolta. La pel·lícula decebrà possiblement el segment anticlerical del nostre país perquè el retrat de les institucions eclesiàstiques és en general amable. Jo no crec que el col·legi cardenalici sigui tan net d’esperit com es mostra a la pel·lícula, sense quasi cap senyal d’ambició o vanitat, però és clar que Moretti tampoc està interessat especialment en aquest punt i en aquest sentit em sembla més valent, com ell fa, centrar-se a les misèries i contradiccions de la parella de psiconalistes. Moretti treu molt rendiment del seu actor principal, el veterà Michel Piccoli, el qual fa creïble i entranyable el seu paper d’home triat  per Déu que no vol ser-ho  

Made in USA

Puc veure Made in Usa, un dels films del primer període de Godard que no coneixia. Tafanejant per Internet veig que el públic americà era a la mateixa situació que jo perquè només fa dos anys que per un problema de drets es va estrenar als Estats Units. Rodada al 67 poc després de Pierrot le fou, és semblant a aquest film pel seu tractament del color (és cromàticament violent), pel creixent interès de Godard a utilitzar els seus films per la reflexió política i per la presència d’Ana Karina. És però un film més difícil perquè la dimensió narrativa està molt més aprimada i perquè el sentit de l’humor tot i que present tendeix menys al slapstick. De fet, el film és un homenatge a The Big Sleep, cosa que és una coartada perfecta perquè no s’entengui res de la història. Si això afegim que tot i que l’acció transcorre a Atlantic City  mai no es dissimula que el lloc de rodatge és una ciutat francesa i que tothom parla en francès us podeu fer una idea de l’estranyament provocat per un film que pot ser profitós de veure però tampoc és la millor elecció si es tracta simplement de passar l’estona.

The margin call

Aprofito una de les poques ocasions en aquesta ciutat per veure films sense doblar i vaig a veure The Margin Call, un film d’enguany que  escenifica la crisi d’una companyia financera sotmesa a la necessitat de desfer-se dels seus actius, evidentment tòxics, en un dia enfonsant els seus clients per salvar-se ella mateixa. El director i guionista, J.C.Chandor, realitza amb aquest treball el seu primer llarg i fa un debut ben notable perquè el film té un vigor propi d’un realitzador amb més ofici. Evidentment l’ajuda el tenir un repartiment molt eficaç en el que sobresurten dos actors del pes de Jeremy Irons i Kevin Spacey, tot i que els joves que els acompanyen no són pas menys eficaços. Chandor mostra en aquest film que manté la fisicitat, el realisme, que havia caracteritzat el millor cinema americà. Aquesta sensació de què allò que veus no és un actor fent de taxista, lampista o el que sigui (analista financer en aquest cas) sinó un taxista, un lampista o un analista financer. El film adopta una mirada essencialment moral, molt fàcil de compartir teòricament tot i que en realitat, amb més o menys reticències però tots hem viatjat en el vaixell que ara s’enfonsa. No és certament la primera requisitori contra l’avarícia en el cine (una altra obra d’un debutant segueix essent segurament la millor, Citizen Kane) però a mi em sembla oportuna i eficaç.  Un muntatge i una posada en escena dinàmica però continguda contribuïren a que el temps de projecció se’m fes molt curt. Potser més que amb l’obra mestra de Welles, la pel·lícula em recordà Glengary Glenn Ross (on també hi era Spacey). La perspectiva moral és semblant, tot i que els protagonistes es moguin per ambients de més  categoria.

Qüestió moral

Deia Godard que un travelling és eminentment una qüestió moral. Per provar que estava encertat només cal veure la darrera escena de Eldorado

Eldorado

Diumenge, en tornar de Madrid, s’escau que tenim per una vegada temps per posar una pel·lícula. L’atzar decideix que sigui Eldorado de Howard Hawks. Fou el penúltim film del seu autor i generalment és menystingut a les històries del cinema com un remake de Rio Bravo, un film amb molt més prestigi. Durant molt temps, però ha estat el meu film preferit i ara per ara em sembla que no estic gaire lluny de mantenir aquest punt de vista. El dorado i Rio Bravo utilitzen el mateix guió a la major part del metratge de la més nova i essencialment expliquen la mateixa història, però són films ben diferents. Entremig Hawks estava tenint evidències del seu progressiu allunyament del públic. Cada cop el seus films feien menys diners. El protagonista, Wayne havia ja estat diagnosticat del càncer pulmonar que anys després acabaria amb la seva vida. Així com Rio Bravo, El Dorado és un dels més bonics himnes que el cine hagi produït sobre l’amistat. Hawks està aquí més desinteressat de l’acció per dirigir l’atenció de l’espectador a la relació entre els quatre protagonistes. A això afegeix, una mirada sobre la mort i l’envelliment, alhora resignada, estoica i sarcàstica, mirada potser fruit de les peripècies dels seus autors de les que parlàvem abans. Hawks perdia el favor del públic però havia guanyat l’adoració de la crítica francesa i ja es veia a ell mateix com l’autor d’una teoria que du fins a les darreres conseqüències a aquest film. La seva teoria és que l’important són els personatges i no la història. Això queda facilitat si tens gent tan valida i en estat de gràcia que feren el film, com James Caaan, John Wayne, Arthur Hunnicut o el gran Robert Mitchum. El fruit d’aquesta comèdia és que si pot semblar injust que Eldorado sigui oblidat a la llista dels millors westerns és una errada monumental oblidar que és, alhora, una divertidíssima comèdia  i el millor exemple dins del cine de Hawks de la facilitat del seu autor per saltar per sobre de les fronteres entre els gèneres

el hombre de al lado

Veig el cap de semana passat una pel·lícula argentina, el hombre de al lado, dirigida per la parella formada per Mariano Cohn  i Gaston Duprat. La pel·lícula explica la relació de dos veïns pertanyents a mon oposats, un venedor de cotxes força primitiu i un dissenyador reconegut que té el seu domicili a l’emblemàtica casa Curutchet (l’únic treball sudamèrica  de le Corbusier). Un dia el primer decideix il·luminar la seva casa (que imaginem més aviat insignificant) fent una finestra sense permís a la paret mitjancera que el separa de la casa del dissenyador amb el que els dos mons oposats entren en contacte.

La crítica ha insistit en les referències a Hitchcock, ben obvies en un film que tracta de la mirada dels altres. Pensar la relació amb Rear Window és interessant però jo he pensai més a Mankiewicz , en concret al seu magnífic comiat del cine, perquè també aquí la diferència de classes esdevé un tema central i això és molt d’agrair per algú com jo provinent d’un país on les diferències de classes han estat dirigides pels intel·lectuals orgànics a l’àmbit d’allò innombrable, impensable ( i considerant a més que ara em toca viure a un altre país on la mentalitat de la gent fa la lluita de classes impossible). Potser això té alguna cosa a veure amb el caràcter obertament fastigós del protagonista principal del film, excel·lentment interpretat per l’actor Rafael Spregelburd. Dir del seu personatge que composa un intel·lectual típic pot ser vist com un insult a la classe intel·lectual en general, tot i que no em semblaria especialment injust. Spregelburd troba una digna replica al treball de Daniel Araoz, l’invasiu veí, el qual en comparació amb el dissenyador pot ser vist com un representant en alguns moments de la common decency. El però més evident és que el contrast és tan agut que acaba resultant un mica maniqueu. Aquí la comparació amb The Sleuth em sembla un altre cop oportuna, perquè tot i que l’heroi del film pugui ser el personatge  de Caine, Mankiewicz no ens amaga els aspectes foscos del seu personatge ni permet que Olivier deixi de mostrar-se quasi sempre com un personatge ben atractiu. El problema del film és que hi ha molt poc de valuós, simpàtic i defensable a la vida del dissenyador. Això afecta a la qualitat dramàtica del film però potser li fa guanyar pes com a testimoni de la buidor espiritual que vivim tots plegats. L’altre inconvenient és que potser sobren quinze minuts, però això és ben poca cosa considerant l’allargament innecessari que caracteritza el cinema contemporani. Els inconvenients però no han de ser vistos com a un obstacle per veure i anar seguint la carrera d’aquesta parella de realitzadors.

North by Northwest

Per provar el Blue-ray que hem portat a casa trio la versió en aquest format de North by Northwest. Em quedo no del tot satisfet. Evidentment no per la part que pertoca a Cary Grant i Sir Alfred sinó pel suport tècnic que em deixa una sensació lleugerament incomoda d’hiperrealisme. Per primera vegada veig el film amb adolescents i em sembla trobar més testimonis per recolzar la profecia de Manckwiezic fa trenta anys: la conseqüència dels superefectes especials és que la gent va perdent  l’oïda pels diàlegs. Constato també que el seguiment de la trama és fa difícil perquè a hores d’ara, ja gairebé cap pel·lícula fa us de l’el·lipsi, un instrument narratiu essencial al cinema de  Sir Alfred. Com que les idees generals sobre el film ja les vaig exposar a una entrada del dietari fa dos anys, simplement  esmentaré que vaig tenir la sort fa deu anys de veure al MOMA el story board de l’escena de l’avió, segurament el major exemple del muntatge mental previ a partir del qual rodava les seves pel·lícules Hitchcock. Pensat fredament és una manera ben ximple de matar algú, però el rigor de la planificació i la ironia metalinguïstica de l’autor la converteixen en un fragment de cine excepcional. Sí els poders d’Hitchcock es fan palesos a aquesta escena,  cap altre moment de la pel·lícula ens mostra l’habilitat de Grant com la subhasta d’obres d’art on es dedica a fer mullader per poder fugir dels dolents i ser detingut per la policia

El mundo es grande

El mundo es grande y la felicicidad esta a la vuelta de la esquina és el títol d’una coproducció entre diversos països europeus basada a una novel·la alemanya de finals del segle passat. Narra la història d’un jove alemany d’origen búlgar que en un accident perd als seus pares i queda afectat d’amnèsia. El seu avi intenta ajudar-lo fent un viatge en bicicleta pels camins por on va fugir de la Bulgària comunista. Al film convergeixen tres grans línies: una filosofia positivista de la vida, propera per posar un exemple a la d’Amelie, una reflexió sobre l’omnipotència i la controlabilitat alhora de l’atzar i un advertiment-recordatori dels aspectes més ombrívols de la dictadura comunista, il·lustrats amb flahs-backs on es veu la peripècia de la família del noi per fugir de Bulgària. La primera línia és la que menys satisfactòria em sembla, predisposat com estic per les meves experiències i com soc de mena, però té un ferm recolzament a la credibilitat i la presència de l’actor que fa d’avi, un superefectiu Miki  Manojlovic. L’avi, a més d’opositor al comunisme i ex campió de ciclisme, és un gran jugador de backgammon (joc ben popular a aquella part del continent on aquest acaba però mai no termina de començar com es diu a la primera frase de la pel·lícula) i aquest joc on tot depèn dels daus, però on si saps jugar mai una tirada no és dolenta és el fonament de la reflexió apuntada, més oportuna que original. Potser allò més efectiu dels films són els flasb-backs on ens presenta la degradació  moral imposada pels règims comunistes i, tema molt poc tocat i comentat, la connivència i l’aprofitament que als països democràtics alguns  en treien d’aquesta situació. La pel·lícula és el segon treball d’un jove director bulgar, Stephan Komandarev i era l’única pel·lícula que dissabte a primera hora de la tarda es podia veure a Valladolid subtitulada. El públic no era però realment nombrós, jo i els meus dos acompanyants, així que si voleu passa a ser “emprenedors”,  com de manera cursi es diu sovint ara, no us dediqueu a passar cine original a aquesta ciutat.

EL ARBOL DE LA VIDA

"El árbol de la vida" es una película muy radical en su planteamiento, muy alejada de lo que se suele conocer como cine comercial. No obstante, el hecho de que Brad Pitt esté al frente del reparto, y también figure Sean Penn, puede hacer que vaya gente que, de otra manera, no irían a ver una película de estas características. En el cine de Terrassa donde la vi ayer por la noche, de una cincuentena de personas, conté seis deserciones y unos cuantos aplausos irónicos cuando acabó la película. Supongo que el boca a boca funcionara pronto y rápidamente se exhibirá en pocas salas. 
Han dicho que es una película sin argumento. Efectivamente, prácticamente no lo hay y tampoco hay casi diálogos. De hecho, dejando aparte la banda sonora, podría ser una película muda. Los diálogos, escasos, tampoco aportan mucho y creo que el personaje femenino de la película no llega a abrir la boca y sólo oímos su voz en off.
Sin embargo, creo que es una película muy interesante. Es espléndida desde un punto de vista visual y, ante la reseñada falta de un argumento convencional, esa plástica nos invita a dejarnos ir y que la película nos llevé por donde queramos.
Me imagino que un reproche que se hará a la película será el preciosismo de las imágenes naturales, que se repiten bastante a lo largo la película, y habrá gente que dirá "la fotografía era muy buena" para significar que el film en si les ha parecido un rollo. Bien, yo creo que el verdadero "personaje" de la película es la naturaleza y por eso no me parece ociosa la atención, cariño y mimo con la que Malick la muestra.
En síntesis, podríamos decir que la película hace que nos preguntemos sobre nuestro papel en el universo, qué sentido tiene nuestra existencia en el mismo y la  relación con los familiares que nos son más cercanos.
La estructura del film hará que todo el mundo, sea o no creyente, pueda ver e interpretar lo que quiera si, como decía, conecta con la película y se deja atraer por los interrogantes que plantea.
No cabe duda que otros cineastas han transitado por esos caminos. A mi me viene a la memoria Kubrick con su búsqueda de Dios y la evolución en su  2001, o los films de Ozu sobre las relaciones familiares y la naturaleza. No obstante, el estilo con el que se acerca Malick es totalmente diferente y creo que lo hace con mucha personalidad, aunque sea con un lenguaje que no conectará con el gran público.
Por último, creo que hay una localización de exteriores en Bryce Canyon (un lugar horrible para perder una vaca) así que espero Jordi me confirmes si es así.

LA PIEL QUE HABITO

Voy a ver la última película de Almodóvar justo el día del estreno. De entrada, me parece un film efectista, pero también efectivo en el sentido que no me aburrió y se me pasaron las casi dos horas que dura bastante rápidas, que es de lo que se trata.
No obstante, pensando luego en la película, me parece que tiene un problema de guión (Almodóvar declaró que le costó mucho sacarlo adelante) y que la película acaba de manera precipitada y justo cuando podía venir la parte más interesante, explotar más en el tiempo las relaciones entre creador y criatura.
También, y que se ha hecho por parte la crítica alusiones a la novela y películas sobre Frankenstein, me parece que estaría bien que Banderas, en la caracterización de su personaje, hubiera introducido esas dosis de locura que aportó el insuperable Peter Cushing en las películas de la Hammer.

GIANNI E LE DONE

De manera excepcional, ayer acudo al cine y veo "Gianni y sus mujeres", extraña traducción del, una vez vista la película, más acertado título italiano "Gianni e le done".   A pesar que se exhibe en el cine de Terrassa en el que se da el cine no comercial, me encuentro con la desagradable sorpresa que la copia está doblada al castellano.
En cuando a la película, es una comedia divertida, se deja ver pasando un rato agradable, y con un fondo ácido al reflejar la soledad y insatisfacción de un pre-jubilado italiano en la Roma actual. No creo que sea un filme con muchas pretensiones y el resultado final es aceptable.

ESCRITO BAJO EL SOL

Ante la práctica imposibilidad de ver cine, comento un rato que vi ayer en La Sexta 3 el inicio y una buena parte de "Escrito bajo el sol". El primer cuarto de hora de la película es un perfecto ejemplo de la naturalidad con la que Ford pasa del drama a la comedia y viceversa. Si esto es una constante en las películas de Ford desde los años 40, en "Escrito bajo el sol" se ejemplifica muy bien pasando de escenas más propias de slapstick a una tan dramática como la muerte del bebe de los protagonistas.
Luego vi un rato con un momento clave: aquel en que Wayne está a punto de reconciliarse con su mujer y conoce, mientras aguarda hablar por teléfono con ella, el ataque a Pearl Harbour. Hay una admiración de Ford hacia el hombre que, por encima de otros lazos afectivos, prioriza su relación con la Armada y es el amor que Ford sentía hacia ese estamento militar. Por último, destacar lo bien insertadas que estan en la película las imágenes que el propio Ford, según dicen con riesgo de su propia vida, había rodado en la batalla de Midway.

A nigth at the opera

Juliol i agost no m’han donat cap oportunitat de reprendre la meva activitat com a espectador cinematogràfic i només una nit a Barcelona em puc enganxar a veure pel DVD a nigth at the opera. Evidentment en aquest cas el plaer sempre està assegurat, tot i que el film té un cert regust de tristesa, perquè si bé els tres germans estaven del tot en plena forma, la seva entrada a la MGM implicava el començament d’un procés de domesticació i alhora de decadència, potser inevitable en qualsevol cas  perquè no eren ja gaire joves quan l’adveniment del sonor va propiciar l’inici de la seva carrera cinematogràfica. En qualsevol cas, el film proporciona algunes de les escenes més divertides de tots els temps com la del camarot atapeït o l’indescriptible signatura d’un contracte on queda del tot clar qui representa cada part contractant. Gens menyspreable en el meu cas és la poca reverència mostrada pels germans envers un mon que em causa ben poca simpatia com el de l’òpera.

The tree of life

Veig dissabte passat l’arbre de la vida, el film guanyador del darrer festival de Cannes i la cinquena obra produïda per Terence Malick en una carrera que ja abasta quasi quaranta anys. La pel·lícula agradà al jurat del festival de Cannes, però no pas al públic del dissabte a la tarda del Gate de Notting Hill que al final es va mostrar més aviat indignat; cosa que em sembla clarament injusta perquè des de Bad Lands és clar que Mallick no té un interés especial en explicar histories. Jo no em vaig sentir entusiasmat pel film i segurament no és injust dir que és un fracàs. En tot cas cal matisar que em sembla un fracàs necessari, perquè segurament allò que Malick vol mostrar està més enllà del que es vol mostrar, i també noble, per la seva radicalitat i valentia en prescindir d’allò que el public té costum d’esperar (és un film gairebé sense diàleg).

El film ens presenta la vida d’una família a una ciutat texana dels anys cinquanta. Això constitueix el gruix de la tercera part, la més llarga. Una primera part ens ha introduït a la vida de la família però uns anys després, quan un dels fills ja ha marxat i a casa arriba la notícia de la seva mort i la segona part intenta explicar l’origen de la vida, des de l’aparició de les primeres cèl·lules passant per uns dinosaures més aviat sentimentals. Després el film es centra a l’evolució de la família, des del naixement dels tres nens fins a la quotidianitat de la vida ordinària i l’educació dels nens assumida de manera completament oposada pels dos progenitors. Hi apareix al final de la primera part el més gran dels nens ja adult, interpretat per Sean Penn, a una ciutat texana contemporània. L’acusació de pretenciositat com ja he dit és innegable i evident en molts moments, però jo prefereixo quedar-me amb el fet de la connexió que penso tenir amb aquest autor pel que fa la seva convicció de la irrellevància de la humanitat. Em caldria pensar-hi més sobre un final que només sé interpretar des d’una perspectiva religiosa, cosa que no estaria però gens allunyada de l’autor que pensava que només un Déu podia salvar-nos, i que constituïa la referència fonamental d’aquest cineasta de Waco. Cal recomanar en tot cas el film als seguidors de Brad Pitt que fa aquí possiblement el seu millor treball. I com que la temàtica del film i l’esforç de Malick s’ho val tinc el dubte de com encaixaré la, necessària, segona visió.

It happened here

Kevin Bronlow és una de les figures més destacades del panorama cinematogràfic britànic a la seva doble vessant de crític i historiador i de realitzador cinematogràfic. És, per exemple, l’autor d’una gairebé definitiva biografia de David Lean i el director de Winstaley, en col·laboració amb Andrew Mollo que després esdevindria un important historiador militar. Si Winstaley era un exercici d’aproximació a una part de la història d’Anglaterra, el moviment dels levelers, ben oblidada, la seva primera obra It happened here pertany a l’àmbit de la història-ficció doncs ens mostra una Anglaterra ocupada pels nazis l’any 1944.

La pel·lícula manté, segons diu el llibre Guinnes, el record del rodatge més llarg. Vuit anys fou el temps que durà la realització del film.(un record discutible si considerem casos com el Quixot de Welles) Els mitjans eren escassos i la major part dels actors no eren professionals. Significativament son membres de grups neo-nazis els que fan els papers dels difusors de les idees feixistes. Quaranta anys després la pel·lícula es beneficia del bon coneixement que tenia el seu autor del llenguatge cinematogràfic. La narració està articulada de manera precisa tot i que la precarietat dels mitjans faci difícil sentir als primers minuts els diàlegs.  Em sembla molt encertada la definició de la trama que refusa seguir el camí fàcil de presentar heroics resistents i sàdics nazis. La perspectiva adoptada és la de la protagonista, una infermera que es defineix com a apolítica i preocupada només per la llei i l’ordre que de manera natural s’anirà inclinant envers el col·laboracionisme. Des de els seus ulls els resistents llavors són simplement terroristes i les idees dels ocupants semblen coherents i raonables, una visió incomoda per la miotologia sustentadora de l’actual status quo però coherent amb la situació del’Europa sotmesa al nazisme, en els moments en què semblava impossible que el nazisme pogués ser derrotat.