Les neiges du kilimanajaro

Les neiges du Kiliminjaro és el darrer film de Robert Guédigian molt premiat al darrer festival de cine de Valladolid. Potser per què ja s’havia vist la versió original al festival, el film ha estat projectat aquí només en una versió doblada al castellà. Vaig veure l’anterior film d’aquest director, l’exèrcit dels criminals, i destacava llavors la seva honestedat ideològica i històrica. Aquestes consideracions serien vàlides també per aquest film que es situa als nostres dies. Els protagonistes de la història són una parella formada per un treballador del port de Marsella, que ha acabat la seva vida laboral després d’una jubilació forçosa i per sorteig, i la seva esposa que ha estat a casa pujant uns nens que ja són adults. Els fills i els amics els regalen una viatge a Africa, cosa que havien somniat tota la vida, però un atracament patit a la seva pròpia casa els dificultarà el viatge i el hi farà tornar a plantejar-se el sentit de la seva vida passada i futura.

Guédigian no és allò que en podríem dir un creador de formes, però en un film com aquest es mostra com un cronista sincer i lúcid dels temps en que ens toca viure. Com hem dit, la pel·lícula transcorre a Marsella i el film juga amb el contrast entre la lluminositat d’un dels indrets més privilegiats del mediterrani i la sordidesa de la vida d’alguns dels seus protagonistes. El film explica molt bé també la fractura social existent no pas entre els pobres i els rics (d’aquests no en surt cap), sinó entre els pobres que han pogut construir la seva vida des del marc creat pels pactes que originà l’estat de benestar de la segona guerra mundial i les generacions  posteriors que s’han vist excloses d’aquest pacte. La bona intenció i els bons sentiments dels protagonistes no serveixen però per amagar la seva ceguesa fonamental i en un cert sentit la seva col·laboració amb aquests canvis. Els actors són una aportació essencial a la credibilitat del film i fan creïble un final una final feliç, que tranquil·litza els nostres sentiments, tot i que permet deixar inquieta la nostra raó, ja que les preguntes plantejades no  en tenen res d’òbvies.

America, America

Fa un grapat d’anys la filmoteca de Barcelona va oferir una projecció d’America, America d’Elia Kazan que comptà amb la presència  de l’autor de l’obra. Fou un gran vespre pels que hi érem aquell dia i un dels millors records que tinc de la sala de l’Avinguda de Sarrià.  Aquesta setmana he pogut reveure’l film, cosa que no feia des de fa temps, i aquesta nova visió m’ha confirmat l’admiració sentida per aquesta obra. Kazan no era un home modest i a les seves memòries compara la seva obra en transcendència i dimensió amb la de John  Ford, cosa que des del meu punt de vista suposa fer un grà massa. Però si hi hagués un lloc de la seva obra que justifiqués aquesta proclamació d’excel·lència seria el film de 1963, també una narració sobre l’emigració com la fordiana grapes of wrath.  Kazan estava sense dubte en el millor moment de la seva carrera, els tres films precedents, A face in the crowd, wild river i splendor in the grass, constituïen la part més sòlida de la seva filmografia, tot i que no li serviren per assolir els èxits del començament de la seva carrera. America, America suposa la culminació d’aquesta tendència però també l’inici d’un declivi professional que li permetria fer només tres pel·lícules més amb dificultats de tota mena i sense gaire èxit.  Vista a hores d’ara em sembla clar que Kazan estava en un moment de total mestratge de la seva capacitat narrativa. És un film molt llarg que no ho sembla, perquè cadascuna de les estacions dels periple del jove Stavros està articulada amb una gran quantitat de suspens, per veure si el jove podrà superar cadascuna de les proves que li calen per arribar a Amèrica, un lloc que pot ser definit com la seva llar perquè és el país de les seves il·lusions, allò més real al capdavall segons Pla, i perquè Stavros un grec nat sota la dominació turca, en realitat, no té cap altra país propi. Fa anys J.Mª Latorre en una crítica parlava de la versemblança moral del film. Stavros no és un pocavergonya ni tampoc un persona del tot íntegre. Està el aquesta mena de mediocritat moral, en la qual ens situem molts human,s que ens deixa en aquesta zona ben incomoda en la que se’t mengen els remordiments quan has obrat malament i et queda sensació de babau quan has deixat d’aprofitar-te de la feblesa dels altres, és a dir, tens remordiments en un sentit oposat. Kazan rodà el film en blanc i negre, després de dos treballs en color, cosa que li permeté donar una intensitat evocadora de l’expressionisme a molts moments de la pel·lícula. Entre les coses que cal dir del film, potser cal fer notar que és el testimoni més important presentat a un mitjà de comunicació de masses del massa oblidat, però determinant del segle XX, genocidi armeni. És també un dels films on es presenta de manera menys idealitzada el final de l’adolescència, entesa com un moment d’irreversible decepció, de constatació de que la nostra força és ben poca cosa en contraposició a una realitat quasi sempre hostil. És també, de manera paradoxal, un film adient per entendre el significat d’Amèrica, tot i que la seva major part transcorri a l’antic imperi otomà.

Cartes d'Iwo jima

Una indicació afortunada de la professora de llengua de Martin em serveix  per reveure cartes d’Iwo-jima. Han passat cinc anys des de la meva primera visió. Eastwood ha seguit treballant però en projectes més petits. Un d’ells fou Thereafter, un film sobre la mort, cosa que el fa molt proper a aquesta realització. El tractament d’Eastwood el fa un film diferent a tots els altres films bèl·lic perquè aquí el problema no és com obtenir una victòria, com realitzar una missió o simplement com sobreviure sinó com fer front a una mort que se sap del tot inevitable perquè la situació i el codi moral dels protagonistes no els hi donen cap mena de sortida. El dramatisme així és d’una intensitat molt superior a l’ordinària i  la mirada d’Eastwood em sembla que és profundament humana. El protagonista, un magnífic Ken Watanabe, fa allò que deu i compleix el seu deure però això no anul·la l’amargor de despedir-se d’una vida que estimava de manera certa i sincera. No recordava el tractament del color, molt singular perquè la pel·lícula sembla en molts moments en blanc i negre tot i haver estat rodada en color, un tractament cromàtic peculiar que la fa més realista. Algunes escenes que recordava bé em segueixen semblant efectives per la seva expressivitat sense grandiloqüència com la lectura de la carta  de l’americà  presoner mort pels soldats japonesos que els permet descobrir que els seus enemics són éssers humans (però seran després uns marinés els que cometran els actes de violència més gratuïts i cruels del film). També recordava l’avistament de la flota americana feta pel soldat Saido quan aquest compren que la batalla d’Iwo-jima només tenia un desenllaç possible atesa la desproporció de forces. Aquesta figura, la del soldat Saido, em fa la pel·lícula propera des d’un aspecte molt personal i íntim. El personatge d’un jove que està ficat, sense tenir cap ganes, en una batalla desesperada i que té a casa la seva dóna i una filla que no coneix encara i que potser no veurà mai reflecteix perfectament la situació del meu avi Miquel que aquest any hagués fet els cent i que estava a l’Ebre mentre la meva mare naixia a Barcelona.

Cineccità

Per tal de fer una cosa diferent,  el darrer dijous de la meva estada a Roma varem anar al final de la línia A per arribar-nos a l’estudi de Cineccità, obert ara al públic. La visita malauradament té molt de presa de pel. La major part dels espais promesos per a visitar estaven tancats o inaccessibles i finalment allò a l’abast dels visitants és un material més aviat anecdòtic. Es podia veur, però, els escenaris encara conservats de Gangs of New York, film pel que no tinc una especial devoció i la recreació d’una ciutat romana utilitzada a diverses sèries televisives. Allò que apareix a les pantalles domestiques com a marbre brillant, al tacte té una consistència semblant al plàstic, oferint un contrast molt agut amb la impressió visual. Queden poques traces però del que fou l’ inquilí més famós del complex, F. Fellini, una referència obligada perquè gairebé tota la seva obra fou filmada als pavellons de les instal·lacions que havien de ser un dels orgulls del règim feixista i que foren finalment aprofitades essencialment pels estudis americans quan la invenció de la televisió força la seva deslocalització. La disposició arquitectònica dels edificis és segurament el més valuós de la visita i una mostra dels vincles del feixisme amb l’arquitectura moderna que marquen una diferència essencial amb les versions espanyola o alemanya del feixisme.

Els idus de Març és el segon intent de George Clooney com a director. El primer Good Nigth and Good Luck fou un film que vaig considerar del tot reeixit. Evidentment és una glorificació d’un pensament, diguem-ne liberal, que molts consideren insuficient enfront d’Il·lusòries pureses revolucionaries, de revolucions que no han de venir ni són esperades, però que jo trobo molt i molt a faltar en el nostre país. Segurament aquest segon intent ha quedat una mica per sota, potser perquè no és fàcil a hores d’ara donar-li massa més voltes a la història de la pèrdua de la innocència, el tema central de la pel·lícula des del moment en què el protagonista interpretat de manera convincent per Ryan Gossling explica la seva necessitat de creure en allò que diu, una afirmació ben problemàtica per un home del seu ofici (és assessor a la campanya electoral d’un aspirant demòcrata a la presidència dels EEUU interpretat pel propi Clooney). En aquest sentit la pel·lícula no té misteris en relació al seu resultat indefectible: la conversió al cinisme del jove assessor. L’únic misteri és la manera en què això es produirà. La narració d’aquest procés és àgil, es deixa veure bé i continua amb la tradicional facilitat del cine americà per fer-nos sentir la realitat dels àmbits que recrea, especialment els àmbits professionals. Aquesta excel·lència dóna a la pel·lícula una certa ambigüitat perquè si bé el missatge final es escèptic respecte la vigència de qualsevol dels valors convencionals de l’ètica: sinceritat, honestedat, etc., no ho és gens respecte la vigència de l’ètica del treball. Un panorama no gens diferent del dels films de Howard Hawks on l’amor dels protagonistes pel seu ofici és l’única barrera enfront d’un buit moral absolut. El film té un origen teatral i val la pena sentir els diàlegs des del primera frase del film, prou encertada potser com per a perdurar en forma de meme de manera anàloga a d’altres línies famoses de pel·lícules. 

The war horse

The war Horse és el darrer treball de Steven Spielberg, està basat a una novel·la de Michel Morpurgo que ha estat un gran èxit teatral a l’escena londinenca dels darrers anys. Jo no vaig gaudir especialment de l’obra tot i que evidentment era molt reeixida la recreació de la guerra i la representació del cavall.  La narració explica la història d’amistat entre un jove i un cavall de raça destinat a treballar el camp atesa la magra situació de la família que, en una decisió poc assenyada, l’ha comprat. A l’estiu del 14, el cavall es venut a l’exèrcit britànic i quan el noi pot allistar-se ho fa, no pas pel rei i el país, sinó amb l’esperança de retrobar-ho. L’obra recull , així, un dels aspectes de la sentimentalitat britànica que mai no he estat capaç de compartir: l’adoració pels animals domèstics, la qual em sembla més lamentable atesa la indescriptible bestiesa que fou aquella guerra. Al teatre aquests elements foren segurament la causa del meu disgust . La pel·lícula de Spielberg en canvi em semblà molt més interessant. La història s’adapta millor al cine i en aquests moments l’eficàcia narrativa de Spielberg no és gens dubtosa.  Així la pel·lícula es deixa veure molt bé i especialment l’escena de l’assalt a les trinxeres enemigues és força convincent. Suposo que tot plegat té a veure amb el fet de què el cinema suporta millor la mentida que l’escenari teatral. No he llegit la novel·la però segons sembla el punt de vista narratiu és el del cavall, cosa que evidentment no es reflectia al muntatge teatral i tampoc al film, tot i que el fil narratiu és la trajectòria del cavall i no pas la del noi. Reflectir això hagués propiciat un film segurament molt més interessant, però potser per sobre dels condicionaments de l’obra de Spìelberg i jo sospito que de les seves capacitats.  Afortunadament, Bresson sí que va ser capaç de rodar Au Hassard, Baltashar i va posar el llistó molt alt per Spielberg i per qualsevol. 

The artist

Veig la molt premiada The Artist,  de Michl Hazanivicisu el film que ha tingut un èxit ressonant a la darrera edició dels Oscar. Tant a Barcelona, com  a Londres tendia més aviat a defugir els films que l’Acadèmia presenta com a fita de l’any, però les circumstàncies són unes altres. La pel·lícula explica la transició del cine mut al sonor, una temàtica que ha estat explorada per d’altres grans films com Sunset Boulevard o Singing in the rain.   A diferència d’aquestes però aquí no hi ha perdedors, com els personatges de Gloria Swanson o Jean Hagen, sinó un final feliç i redemptor on ningú no surt perdent. Com ha estat molt publicitat a la pel·lícula no es parla (gairebé) la qual cosa no vol dir estrictament que sigui muda. De fet, entre el que menys em va agradar hi ha el fet que la pel·lícula utilitzi com a música de fons la banda sonora d’un altre film, en concret el tema d’amor de Vertigo que es deixa sentir a la seva integritat a la resolució dramàtica del film. Un recurs que em va fer més aviat poca gràcia doncs trencava el lligam entre la música d’Herrman i les imatges per les que foren concebudes, tot i que, això si, servien per recordar que Vertigo és a molt bona part del metratge essencialment una pel·lícula muda (com podria ser-ho the rear window on el diàleg és interessant però podria ser suprimit sense afectar la comprensió de la història).

El film és molt essencialment francès perquè l’exercici de cinefília que constitueix la seva essència és molt propi la tradició gala.  Aquesta cinefília te relació, clarament, amb el contingut però també amb les formes, molt reconeixibles pels que han vist films del període. Tanmateix si alguna cosa em queda clar com a conclusió del film és la poca manca  de connexió amb els films rodats durant els anys 20; la impossibilitat de recuperar el poder de la imatge i el muntatge que fou assolida i perduda en aquells moments. Per això com he dit més que a les pel·lícules mudes el film es remet a la seva rememoració, cosa exemplificada a la figura del seu protagonista, presentat com una barreja de John Gilbert, l’estrella del cine mut que no va poder fer la transició al sonor, i Gene kelly, ja que allò més entranyable del film és el seu homenatge al tap dancing.